La butaca de l'oncle José

Tan bon punt em llevo m’assec a la butaca de l’oncle José, però així que l’oncle José torna del camp n’he de sortir. L’altra butaca còmoda és de la besàvia, però quan la besàvia vol seure n’he de sortir també. A casa dels avis hi havia un lloc per a l’oncle Juan, però quan l’oncle Juan es va morir se’l va quedar el meu avi. I la meva àvia no ha tingut mai un lloc, ni jo tampoc, però això és perquè ni la meva àvia ni jo seiem gaire.

Quan em llevo, l’oncle José no és a casa, i l’àvia em diu que quines hores, i que ja fa molta estona que ha passat el de la llet i el dels xurros, i que me n’han agafat uns quants, però que ja no valen per a res perquè, fixa’t, han quedat freds, i és veritat. Des de la cuina es veu una mica el pati a través de dues finestres, perquè la finestra dóna a la finestra del lavabo, que al principi, molt al principi, no existia, però l’avi va construir un lavabo i ara el que falta és la dutxa, i com que hi anem sempre a l’estiu, ens rentem al pati, amb la manguera. A mi m’ho deixen fer abans que se’n vagi el sol i abans que ningú perquè la primera aigua surt calenta i com que sóc la més petita, doncs...; surt calenta de tot el dia que ha estat tocant el sol a la manguera, però després surt freda igualment i ho faig ràpid, al costat del pou, tot i que no m’hi deixen abocar ni tampoc treure’n la galleda i ni tan sols la corda, per si de cas. Com a molt hi he llançat una pedra per veure com és de profund, però tampoc m’hi deixen acostar gaire i amb prou feines sento com sona, clonc.

Quan ve l’oncle José, s’asseu a la seva butaca i es col·loca un mocador de tela obert damunt del pit, amb la camisa mig descordada, i esbufega perquè fa calor i després li passa, quan ja gairebé està a punt el dinar, i aleshores mengem i jo... es pot dir que no he fet res, perquè als matins em llevo tard i a més a més esmorzo molt a poc a poc, l’àvia es queixa perquè m’ho menjo i m’ho bec tot fred, però tant me fa, encara que ella no ho entengui. Aquests nens de ciutat no saben menjar, em diu, perquè quan som al poble la meva àvia no para de parlar de la nostra altra casa, i sempre per parlar-ne malament, perquè el que li agrada a la meva àvia és ser al poble, i de vacances, tot i que crec que li agradaria ser al poble fins i tot sense les vacances, li agrada molt, i a mi també.

A la tarda a vegades em poso a la butaca de l’oncle José fins que ell es desperta de la migdiada, i s’asseu i engega el televisor i posa els toros, i com que a mi no m’agraden, me n’he d’anar, perquè l’àvia diu que qui mana és l’oncle José i que si vol veure els toros, doncs es veuen els toros, i que a més a més a mi tant me fa, si no hi ha dibuixos, i el meu avi diu que tampoc li agraden gaire els toros, però que es queda igualment, perquè a veure què ha de fer, si al pati hi fa tanta calor.

No em deixen anar al pati fins que la paret tapa el sol del tot, i aleshores em deixen, però fa tanta estona que intento que em deixin sortir que quan sóc fora ja no sé què fer, i miro l’hort de l’oncle José, i les gallines, però la besàvia em diu que les deixi tranquil·les, que les gallines se’n van a dormir molt aviat, com l’oncle José, i també l’oncle Domingo i l’oncle Tomás, que viuen al davant i quan sortim a la nit a prendre la fresca gairebé no puc parlar perquè les habitacions on dormen donen al carrer, i s’ha de callar per no despertar ni les gallines ni els que treballen al camp, i com que el meu avi està de vacances, se’n va a dormir tard, i li agafa una mica de fred abans d’anar-se’n a dormir i riem perquè mira que tenir fred a l’estiu, al poble.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Quan sortim a prendre la fresca traiem les cadires a fora, i la meva és una de petita que tenia la besàvia per allà, guardada, i el meu avi l’ha pintat, el seient de negre i la fusta de color blanc, i aquesta és la cadira que jo trec. Mirem les estrelles i diu el meu avi, aquestes estrelles en realitat no són allà, ¿eh?, i és veritat. Això és el que faig més o menys cada dia, i a les tardes de vegades em deixen anar amb les cosines, que tenen a casa dels seus avis una piscina i ens hi fiquem totes quatre, perquè són tres germanes i jo. Gairebé no hi cabem, és la piscina que van comprar els seus avis, i l’avi d’elles és germà de la meva àvia, tot i que jo li dic oncle Alonso, però em diuen que és l’oncle del meu pare, no pas el meu, i el meu pare de segon nom es diu Alonso, perquè abans es posaven els noms així.

Quan vaig a casa de les cosines, la meva àvia es queda a la porta de la besàvia i em va vigilant fins que arribo a la cantonada del carrer, que és on viuen elles, i llavors em giro i li dic adéu amb la mà, i això és el màxim que em deixen fer per ara, anar sola aquell tros, però no és sola del tot perquè la meva àvia em va mirant, tot i que per a mi és com anar sola perquè quan no som al poble, no vaig mai sense ningú, ni tan sols de lluny. Per això m’agrada venir, i pel pou, encara que no em deixin tocar-lo.