L'armari de les cosines

El dia que vaig arribar, van venir les meves cosines i em van dir hola, i encara que hàgim passat l’any enviant-nos cartes, ens vam dir hola i després ens vam quedar callades. La gran tenia coses per fer, i les petites ho sabien però no m’ho podien dir, i al final m’ho van dir, que havia d’anar al carreró a fer-se petons amb el seu nòvio, i el seu nòvio és moreno, té un tall, bé, el senyal d’un tall, que li travessa la boca i una piga molt a prop dels llavis. El seu cosí és ros i molt moreno i sempre està rient, és alt i em sembla que va ser el nòvio de la meva cosina fa algun temps, no sé quant, i ara el cosí ros diu i la teva cosina què, referint-se a mi, i referint-se a si vull ser nòvia seva, però no. La meva àvia em va dir que em deixava anar amb elles però que de tant en tant tornés a dir-li que estava bé, i va preguntar a les meves cosines on anàvem, perquè jo no ho sé, encara hi ha molts llocs del poble que no conec, i això que és petit.

Quan vam arribar al carreró hi havia un munt de nens i uns quants més petits que jo, més petits que la meva cosina mitjana, més petits que la meva cosina petita, però cap d’ells havia d’anar a la seva àvia de tant en tant a dir-li que estava bé, i després tornar-se’n. El nòvio de la meva cosina no reia i a mi la piga em feia una mica... de fàstic, i no podia deixar de mirar-lo, i vaig pensar una mica en tots els que em quedaven per petonejar, tots els oncles i ties, els avis, els cosins, tots suats per la calor, amb les cares cremant, em quedaven dos o tres dies de fer petons a la família i respondre que els meus pares estaven bé, s’havien quedat a casa, havia vingut amb els meus avis, sí, m’agradava venir al poble. 

Cada vegada que la meva cosina s’acostava a fer un petó al seu nòvio, li agafava el riure i se n’havia d’apartar, i a ell no li feia gens de gràcia, però a tots els altres ens en feia i molta, i dèiem però vinga, fes-l’hi, i jo patint perquè havia d’anar a veure la meva àvia i la meva cosina sense atrevir-se, perquè és una mica més gran que jo però sembla que no, perquè es comporta com una nena petita, i avui li he preguntat per què ho feia i ha dit que li feia vergonya, i que en realitat ella encara no volia fer-li un petó, però ell l’hi havia demanat i havia dit que sí, i que per això li agafava el riure, de nervis. Al final l’hi va fer i les meves cosines petites no sabien si mirar o no, i després del petó a la boca, un i curt i ràpid i que gairebé no el vam poder veure, ens en vam anar corrent d’allà, i des d’aleshores no he tornat a veure’n a cap dels dos, ni el ros ni el moreno, i no em sembla malament.

Les meves cosines viuen en una casa molt petita, només tenen una habitació per a totes tres, les dues petites dormen juntes, i la gran les fa sortir fora de l’habitació per canviar-se, perquè té vergonya, i perquè em diu la mitjana que li ha vingut la regla, però no sé què hi té a veure, i ara que ho penso no sé on tenen la roba, perquè no hi ha armari a l’habitació. De totes maneres no m’importa perquè m’agrada anar a casa seva, perquè la seva mare és dolça i és atenta i ens deixa que pugem al terrat de la casa amb el banyador a ballar, i m’agrada que una mare ens deixi fer una cosa així, i pugem també una ràdio amb música, però no ho podem fer cada dia perquè l’escala per pujar és estreta, és incòmoda, i també no podem fer-ho cada dia, em sembla, perquè al pare no li agrada. Els nostres pares són cosins, i tots dos tenen el nom Alonso i tot ve pel mateix avi, que cap de nosaltres hem conegut.

La meva àvia diu que com poden viure així, i la tia Antonia també, i la tia Carmen també, i és veritat, ficar a la mateixa habitació tres criatures, diuen, però la mare és tan dolça que no es queixa, i em sembla que no té gaire feina, que només treballa el cosí del meu pare, i les nenes em sembla que són felices, i almenys tenen una piscina a casa dels seus avis i van soles al carreró. A mi no em fan pena.

Notícies relacionades

La butaca de l'oncle José

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

A la nit hem sopat només amb l’oncle José perquè l’àvia s’havia quedat adormida a la seva butaca i no han volgut despertar-la perquè aquesta nit no ha dormit bé, i l’han aixecat i l’han portat al llit, i hem sopat sense ella i la meva àvia li ha dit a l’oncle José mare no està bé, perquè la meva àvia no diu mama sinó mare, i li parla de vostè, com si fos una desconeguda, i al seu pare també però jo no l’he conegut. L’oncle José ha dit que no amb el cap però tampoc han parlat gaire, i no sé a què es refereixen perquè aquest matí he anat a recollir els ous de les gallines com altres vegades i la besàvia els ha agafat sense que li faci por ni res, i ha sigut igual que sempre, només que ha roncat mentre veia els toros i normalment no ho fa, però tampoc és tan estrany. Quan els meus pares han trucat al telèfon de la casa, m’he assegut al cantó del sofà, perquè el cable no dóna per gaire, i m’han preguntat com estic, bé, i què faig, sóc al sofà, i com m’ho estic passant, bé, i com estan les cosines, bé, i la besàvia, i he dit que bé perquè és la veritat. 

1. La butaca de l'oncle José