Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Categories de comèdia 

Tot sembla indicar que, de nou, hi haurà enfrontament(s) entre la suposada comèdia ‘The Bear’ i ‘Hacks’, aquesta última triomfadora l’any passat. Però els votants s’han d’haver fixat (no pot ser de cap altra manera, atesa l’obsessió de Hollywood amb si mateix) en ‘The studio’, la sèrie amb la qual Seth Rogen (també gran protagonista) seu al divan una indústria en plena crisi existencial. Ja només per l’episodi sobre la dificultat de passar una anotació a Ron Howard (que s’interpreta a si mateix com tot un envanit; tant de bo nominació a actor convidat) mereixeria ser la comèdia més premiada de l’any.

Una de les estatuetes hauria de ser per al Rogen actor, fantàstic com a aquest cap d’estudi en alta tensió permanent. Però la suavitat i la calma també poden ser memorables, com ens va recordar Adam Brody amb el enorme carisma a ‘Nadie quiere esto’, en la qual feia de rabí enamorat de gentil: encantadora Kristen Bell. Aquesta última ho tindrà complicat, si la nominen, davant la segurament nominada Ayo Edebiri de ‘The Bear’, que va continuar commovent en la temporada més erràtica de la sèrie, la tercera, la que es valora aquest any. De la mateixa sèrie mereixen nominació Ebon Moss-Bachrach (el cosí Richie), Abby Elliott (Sugar) o, en l’apartat de direcció, Christopher Storer per ‘Mañana’, capítol inaugural en forma de recapitulació somiadora.

Categories dramàtiques 

En una prova que la crítica encara importa, ‘Shōgun’, la sèrie amb millors ressenyes del 2024, va ser el drama estrella en els passats Emmy. Seguint aquesta línia, aquest podria ser un any de glòria per a ‘Andor’, la millor i més original sèrie de l’univers ‘Star Wars’, en la qual Tony Gilroy s’ha emportat la franquícia al seu terreny de ‘thriller’ adult i ha explorat en profunditat temes d’opressió i revolució. La galàxia llunyana mai ha semblat tan pròxima. Una llarga llista d’intèrprets l’han humanitzat amb sensibilitat: Diego Luna com l’heroi central o, en l’apartat de secundàries, Denise Gough (Dedra Meero), Adria Arjona (Bix Caleen), Genevieve O’Reilly (Mon Mothma) i Elizabeth Dulau (Kleya Marki), quatre superquatre. 

‘Andor’ hauria de competir seriosament, això sí, amb ‘The Pitt’, aplaudit drama mèdic, actualització encara més crua d’‘Urgencias’, amb un repartiment coral aclaparador que encapçala Noah Wyle (l’antic John Carter) com un metge en cap tocat i enfonsat per l’aniversari de la mort del seu mentor. Si hi ha picades d’ullet a les molt vistes ‘The White Lotus’,‘The last of us’ i ‘Dept. Q’, que n’hi haurà, haurien de ser per a, respectivament, Patrick Schwarzenegger,Isabela Merced (gran substituta de Pascal, diguin el que diguin les audiències) i Matthew Goode. 

Minisèries i antologies 

És fàcil esperar que ‘Adolescencia’, la sèrie (de qualsevol durada) més celebrada de l’any, arrasi en aquest apartat. I així és com ha de ser. Tot és perfecte, del guió a la subtilment virtuosa direcció i, per descomptat, unes interpretacions difícils d’oblidar, sobretot les del jove Owen Cooper com al nano acusat d’assassinat, Stephen Graham (també cocreador) com al seu adolorit pare i Erin Doherty com a la seva psicòloga clínica. 

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

Però hi ha altres minisèries que no es poden oblidar, com ‘No digas nada’, immersió sense por, carregada d’ambigüitat moral, en les complexitats del conflicte nord-irlandès, o ‘Dying for sex’, crònica del tardà viatge de descobriment sexual d’una dona malalta de càncer (Michelle Williams) i, sobretot, oda a la bellesa insuperable de l’amistat femenina (Jenny Slate ha de figurar com secundària). 

En algunes ocasions, títols oblidables contenen interpretacions memorables: és el cas d’‘El Pingüino’ i aquesta enorme Cristin Milioti com a la dolenta Sofia Falcone, probablement el paper que li aconsegueixi la seva primera nominació als Emmy. ¿Podria tenir-ne dos en un any? Netflix també l’ha presentat a millor secundària per ‘Black mirror’, juntament amb, per exemple, l’incommensurable Paul Giamatti d’‘Eulogy’, aquest home que transita els interiors de fotografies a la recerca del passat, del seu antic jo i una cosa semblant a la curació emocional.