Robert Llimós: «Dibuixaré els alienígenes fins que no pugui més»

El pintor Robert Llimós (Barcelona, 1943), premiat i amb obra exposada el seu Miraestels flota des del 2005 al port de Barcelona, afirma que la seva experiència amb els alienígenes li ha valgut el menyspreu. Tot i així, no cessa de pintar, una vegada darrere l'altra, el que va veure durant dues hores i mitja en una platja de Fortaleza, al Brasil. Dimecres que ve exposa la seva nova fornada de «retrats» de la parella de reptilians a l'Espai Marc Llimós i divendres s'estrena al Maldà el documental Robert Llimós. Art i Ovnis, de José Antonio López de Espinosa.

Paga un preu alt per la seva determinació. És una sort que la trobada em passés als 65 anys, perquè si hagués sigut als 30 m'hauria tornat boig si no em feien cas. Et sents sol com un mussol. Ningú compra un quadro. El galerista no vol saberne res. Però prefereixo que la meva obra sigui útil.

¿Comencem pel principi? Havia anat al casament d'un germà de la meva companya al Brasil. Una tarda vaig agafar el bloc i el llapis i me'n vaig anar a la platja. Vaig començar a dibuixar les plantes que sostenien les dunes i, de sobte, tenia davant un ovni envoltat d'una boirina que s'anava esvaint. No va fer cap soroll (el va emetre al marxar). Sobre la coberta de la nau es van projectar línies de colors, com les pinzellades en l'espai d'una obra meva. Una llumeta em va escanejar i, de sota de l'aparell, va sorgir un observatori amb una finestra rectangular. Darrere hi havia una parella, home i dona.

¿Eren com els pinta? Ni un detall és inventat. Faig antropologia espacial. Encara que l'etiqueta em sembla pejorativa, eren reptilians. Tenien la pell escamosa en la gamma dels torrats i verds, els ulls grans, unes orelles petites que semblaven xampinyons, vermelles per dins i negres per fora. Diuen que hi ha 70 tipus diferents d'alienígenes. Altres, més de 100.

¿No es va morir de por? Estava al·lucinat. No vaig pensar. No recordo gairebé res, potser vaig estar en dos llocs alhora i la comunicació va ser telepàtica. Sí que vaig veure que respiraven bondat. Els vaig dir que no se m'emportessin.

És evident que no ho van fer. Es van deixar veure perquè jo els representés. I els dibuixaré fins que no pugui més. És el que volen.

¿Els ha tornat a veure? No. Però després de la trobada van passar coses.

¿Quines coses? En sis ocasions, parlant per telèfon amb diferents interlocutors, he sentit veuetes per l'auricular. No entenia què deien, però sí el seu sentiment. Les primeres sonaven alegres, les següents enèrgiques i les dues últimes 10 dies abans que Obama decidís postergar la desclassificació dels arxius Ovni tristos.

¿El que volen és que es reconegui la seva existència? Sí. Sempre han existit s'han trobat bugies de fa 120.000 anys, però van començar a deixarse veure després de la segona guerra mundial, quan l'impacte de les bombes va repercutir en l'univers. Ells no es deixen fotografiar, perquè encara no volen donar informació a una humanitat capaç de deixar morir els refugiats sirians al Mediterrani.

No s'ho prengui malament. El seu únic fill va morir en un accident el 1995. Potser va patir un xoc. No hi ha paraules per descriure el dolor de la pèrdua del meu fill Marc, però no estic boig. El meu imaginari no parteix del subconscient, sinó del que és físic. Ells em van triar perquè sabien que ho podia fer.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

¿Se n'aniria amb ells al confí de l'univers? Si m'hi porten...

Potser hi troba un infern. Més infern que aquest no serà.