Alba Molina passeja les cançons de Lole y Manuel

El 19 de maig passat es va complir el primer aniversari de la mort de Manuel Molina, i l’endemà la seva filla Alba va iniciar la gira de presentació del disc que ha gravat amb les mítiques cançons dels seus pares. El títol ho diu tot: Alba Molina canta a Lole y Manuel. Un projecte que respon més a un impuls vital que a un gir en la seva carrera. «No es pot dir mai  d’aquesta aigua no en beuré, però jo crec que és el disc més flamenc que faré mai. Perquè jo no em considero cantaora», afirma l’artista sevillana.

    No obstant, per gravar aquest disc no li ha fet falta res més que la concisa guitarra de Joselito Acedo. Es coneixen des de sempre. Ell ha treballat sovint tant amb ella com amb la seva mare, Lole, i ara acaba de produir un disc al mateix Rafael Riqueni. «Hem volgut homenatjar la nuesa amb què Lole y Manuel van començar», aclareix Alba. «Amb només una veu i una guitarra, arriscant-nos per descomptat a no fer-ho ni la meitat de la meitat de la meitat de com els quedava de bonic a ells. Però ho hem intentat, i crec que de lleig no n’ha quedat», afegeix.

ALBA DEL NOU FLAMENC

Lole y Manuel van ser l’alba del nou flamenc, i de la mateixa manera que el seu nom titula el nou disc de la seva filla, el d’ella va donar títol a dos dels seus vells discos. El 1980, quan la nena encara ni havia complert 2 anys, van publicar Al alba con alegría. I quan, després d’un llarg parèntesi, el duo es va reunificar el 1994, van batejar el que seria el seu últim disc en estudi com a ella: Alba Molina.

   

 Són cançons que han bressolat diverses generacions. Com aquell Todo es de color que va acabar convertint-se en pregària aconfessional; aquell Tu mirá que Quentin Tarantino va propagar pel món a l’incloure-la a la banda sonora de Kill Bill volumen 2, i aquell Un cuento para mi niño sobre una papallona que tantes vegades li van cantar a ella per fer-la dormir. «I jo la segueixo cantant als meus nens. Bé, al petit, que té 5 anys, perquè la gran ja n’ha complert 14». Pàgines per a la història que Alba sempre va viure com una cosa quotidiana. «Per a mi no era res especial, ni ho he sentit com a diferent, perquè no he sigut mai filla d’altres persones. Per a mi era natural ser allà mentre assajaven o gravaven els seus discos».

POR, VERGONYA, RESPECTE

Notícies relacionades

Lole Montoya i Alba Molina, en memòria de l'enyorat Manuel

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

Filla, néta, cosina i neboda d’artistes. Pel costat matern prové de la família Montoya i la seva àvia és ni més ni menys que  La Negra. I el seu avi patern, El Encajero, formava part del popular trio Los Gaditanos (en què també hi havia el pare d’Isabel Pantoja). La idea d’abordar el cançoner de Lole y Manuel feia temps que li rondava pel cap. «Però ho rebutjava sempre de seguida», confessa. «I ara he fet aquest disc gairebé sense pensar-ho. És d’aquelles coses que si les medites et fa massa por, vergonya, respecte. M’hi atreveixo perquè estic una mica boja potser, com deia el meu pare. I he de reconèixer que encara ara em fa vergonya cantar aquestes cançons davant de la meva mare».

    En poc més d’un mes van tenir el disc acabat. Com si fos en directe, gravant sempre guitarra i veu a la vegada. I en els concerts, gairebé no canta cap altra peça que les d’aquest treball o les que va gravar en l’únic treball en solitari que va fer el seu pare. «M’ho demana el cos. Ara mateix estic immersa en aquestes cançons i quan les canto és com si em posessin en un recipient i en sortís amarada d’ells, regalimant». Una sensació que defineix com agredolça. «És bonic, però també és com estar contínuament furgant en la ferida. Hi ha vegades que ho porto bé, fins i tot m’ajuda, però altres a la segona paraula ja estic plorant».