'El libro de la selva': Les fosques terres verges

Adaptada en totes les modalitats, del cine d’animació al d’imatge real, i en tots els registres, de la comèdia a l’aventura, El llibre de la selva o El llibre de les terres verges (sempre m’ha semblat més bonic i més fidel a l’esperit de Rudyard Kipling el segon títol) és un clàssic immortal, i això vol dir que passa el temps i segueix funcionant i concita l’interès de públics molt diversos.

Notícies relacionades

'El libro de la selva': Mowgli i Baloo, la nova generació

‘La Cenerentola’ pop triomfa al Liceu

    Aquesta última versió en imatge real, amb panteres, óssos, tigres, serps i llops que parlen gràcies als miracles de la postproducció digital, destaca per una cosa que està en la novel·la original però que s’ha perdut en l’espiral dels temps: el seu to més tenebrós. El director del film és Jon Favreau, un director que és capaç de dirigir dues pel·lícules d’Iron Man i després fer una comèdia gastronòmica com Chef, una mixtura impossible com Cowboys & Aliens, crear amb J. J. Abrams la telesèrie futurista Revolution i, finalment, relatar la història de Mowgli.

    Qualsevol cosa, doncs, es podia esperar d’aquesta pel·lícula que sempre tindrà una dura competidora, la versió Disney de 1967. Intel·ligentment, prefereix distanciar-se de l’encant evanescent d’aquella versió de Disney. Baloo i Bagheera, l’ós i la pantera protectora, són menys juganers. Shere Khan, el tigre, és un dolent clàssic. L’escena amb la seductora pitó Kaa és molt sinistra, i la seqüència de la baralla al bosc en flames és fosca: ni el 3D aconsegueix realçar el que no vol ser realçat, ja que la novel·la original és tant una història de superació i convivència com un relat tenebrós sobre les forces del bé i del mal.