Anar al contingut

TENIA 70 ANYS

Carles Flavià se'n va de nit

L'actor, monologuista, presentador, mànager i exsacerdot mor de càncer a Barcelona

Rafael Tapounet

Carles Flavià se'n va de nit

Se n'ha anat a la nit, és clar. I envoltat d'amics. Així és com li agradava viure a Carles Flavià (Barcelona, 1945), mànager d'artistes, empresari de locals nocturns, monologuista iconoclasta, actor de vocació tardana, home espectacle integral i mestre de la irreverència ancorada en una profunda comprensió de l'ànima humana, si és que això existeix. Va ser sacerdot de parròquia obrera, va perdre la fe ("he canviat Déu pel món", explicava) i va penjar els hàbits el 1982. Aleshores ja era una assidu de la sala Zeleste del carrer de l'Argenteria. A la barra d'aquest local va forjar un vincle indestructible amb Jaume Sisa, Gato Pérez, Jordi Farràs ('La Voss del Trópico') i Rafael Moll, entre altres. En l'últim moment, vençut pel càncer a l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron, ha sigut fidel a la seva paraula i no ha demanat un capellà. La seva companya, Lucila Aguilera (que va ser dona de Pepe Rubianes) i els seus amics li han donat tot el consol que necessitava.

Flavià es va criar a l'Eixample barceloní, i allà, al col·legi dels Maristes, va conèixer Manel Pousa, avui conegut com el Pare Manel, un altre amic per sempre. Junts van decidir ordenar-se sacerdots i junts van viatjar per cursar els estudis del seminari a París, on van viure en primera fila el Maig del 68. En la segona meitat dels anys 70, Flavià, insomne recalcitrant, va començar a alternar l'eucaristia amb les copes a Zeleste. En el llibre entrevista de Donat Putx 'El comptador d'estrelles', Sisa fa un retrat molt vívid d'aquelles nits. "Quan no tenia bolo, el meu pla de vida era sopar i anar-me'n al Zeleste, on sabia que trobaria els amics. I a les cinc, quan tancaven, seguíem on fos: a casa d'algú, a esmorzar al mercat o a acompanyar en Flavià a fer la primera missa. [...] Ell tenia missa cada dia a les vuit en una parròquia de Badalona. Nosaltres ens assèiem a l'últim banc de l'església, intentant aparentar moderació i un estat digne, i Flavià deia el sermó i repartia la comunió amb la casulla i el calze".

EMPRESARI DE LA NIT

En aquells dies,continua Sisa, aquell peculiar capellà noctàmbul "era un devot del sexe femení, del JB i de Crist..., encara que després Crist va quedar una mica relegat". Així va ser. Flavià va abandonar el sacerdoci i va començar una carrera com a mànager en què va tenir com a clients amics de l'ànima com l'Orquestra Plateria, Gato Pérez i Pepe Rubianes. També es va embarcar en la gestió de sales de festes i bars com el fugaç Baticano (que amb prou feines va durar quatre mesos a causa dels problemes amb els veïns) i el Nitsa, la nova encarnació de l'antic Don Chufo, ocupació que també el va portar a trencar el seu vincle professional amb la Plateria.

El 1996 va publicar una heterodoxa biografia de Pepe Rubianes camuflada de llibre de converses ('¡Rubianes, pallasso!') i, davant la insistència del còmic galaicocatalà i de l'escriptor Sergi Pàmies, va decidir, als 50 anys, fer un nou gir a la seva imprevisible trajectòria i pujar als escenaris convertit en monologuista. Va debutar a la Bodega Bohemia amb l'espectacle 'Epístoles', en què ja va construir aquell personatge llengut, descregut, hiperbòlic i aparentment enfadat amb el món però d'una vitalitat desbordant que el va fer àmpliament popular i a qui va seguir esprement en posteriors muntatges, com 'Prensamiento' (amb la col·laboració de Joan Lluís Bozzo, un altre inseparable), 'L'estat del malestar' o 'L'evangeli segons Flavià'.   

TELEVISIÓ, RÀDIO, CINE

A la seva creixent popularitat en aquests anys hi va contribuir la seva cada vegada més freqüent aparició a la petita pantalla, on va comptar amb un espai diari (nocturn, naturalment) a la graella de BTV, l'enyorat 'Qualsevol nit pots sortir sol', on feia i deia literalment el que li donava la gana, per a alegria de l'espectador. També va fer col·laboracions fixes en nombrosos programes de televisió i ràdio, des del 'Crónicas marcianas' de Xavier Sardà fins a 'La ventana' de Gemma Nierga i el 'Problemes domèstics' de Manel Fuentes, amb qui va forjar una estreta relació professional i personal. Va participar, així mateix, en diverses pel·lícules ('Lola venda cá', de Llorenç Soler; 'Lisístrata', de Francesc Bellmunt; 'Haz conmigo lo que quieras', de Ramón de España; 'Excuses!', de Joel Joan, i 'Soy un pelele', d'Hernán Migoya) i sèries de televisió. Una de les seves últimes aparicions va ser com a funcionari franquista a 'El Ministerio del Tiempo'.

Perico irredempt, veí del Raval i assidu del Club Natació Barcelona, on alternava els banys de sol i el joc del 'takatà', Flavià deixa, com el seu amic Rubianes, un nodrit col·lectiu de 'viudes'. Alguns d'ells surten citats en aquest article. El comiat tindrà lloc dilluns, poc abans del migdia, al Tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona. 

Temes: Càncer Teatre

0 Comentaris
cargando