Charlie Kaufman: "Qualsevol pel·lícula hauria de ser una anomalia"

Gràcies a títols com 'Adaptation' (2002) i '¡Olvídate de mí!' (2004), Charlie Kaufman (Nova York, 1958) es va convertir en guionista estrella. Després va debutar com a director amb 'Sinécdoque, New York' (2008), que el va confirmar com a retratista únic de les neurosis masculines. I després va desaparèixer. Ara, 'Anomalisa' demostra que el parèntesi ha sigut massa llarg. Codirigida amb Duke Johnson, la nova pel·lícula usa la tècnica 'stop-motion' per meditar sobre la depressió i la soledat. En només una setmana podria guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació.

-'Anomalisa' parla d'un home en viatge de negocis que passa una nit en un hotel. Sobre el paper, no és un tipus d'història que necessiti ser explicada usant animació 'stop-motion'. ¿Està d'acord que la pel·lícula és una anomalia? 

-Sí i no. És una pel·lícula molt singular, però cada vegada que crees una obra d'art intentes fer una cosa diferent. Tota pel·lícula hauria de ser una anomalia, almenys sí que intenta ser genuïna.

-¿Diria que aquesta és la història més simple que ha explicat mai?  -

Bé, és la història de l'experiència vital mundana d'un personatge, i per aixó és molt petita i continguda. Va ser concebuda com una obra de teatre, o  més ben dit com una obra sonora: només un grup d'actors drets sobre un escenari que llegeixen un guió, perquè sigui l'espectador, l'oient, qui creï les imatges a la seva ment. Però no diria que 'Anomalisa' és simple. El procés d'animació la va convertir en la més complicada d'explciar entre totes les històries que he inventat.

-¿Quines dificultats va viure? 

-En total vaig trigar tres anys a fer la pel·lícula, i un procés tan llarg pot ser molt frustrant sobretot perquè no sabíem si arribaria a veure la llum. Els diners se'ns va acabar més d'una vegada. Va ser un malson, la meva Ilíada personal. Però, a mesura que avançàvem, gradualment es va fer evident que l'animació 'stop-motion' era el format idoni.

-¿Per què? 

-Perquè la 'stop-motion' és imperfecta per naturalesa, i la imperfecció en aquest cas té sentit dramàtic. A més, l'ús de titelles suggereix que algú està darrere dels personatges, bellugant els fils de les seves vides. I les marionetes transmeten un sentiment de tristesa i fragilitat bastant únic, i ajuden a crear una atmosfera surrealista i onírica. I, per últim, el procés de fer la pel·lícula va ser molt bonic, com construir un rellotge amb les mans.

-¿Què el va inspirar per crear Michael, l'home deprimit que protagonitza la pel·lícula? 

-Em vaig inspirar en un article que vaig llegir sobre la síndrome de Fregoli, una malaltia que fa que qui la pateix pensi que tots els que l'envolten són la mateixa persona. Vaig pensar que podria funcionar com una bona metàfora per parlar de la soledat i de la nostra incapacitat per connectar.

-¿Són sentiments que vostè mateix té? 

-Des que vaig escriure 'Adaptation' la gent assumeix que tots els meus guions són autobiogràfics. I que consti que tant me fa. És cert que tots els escriptors fan servir les seves experiències personals per explicar les seves històries en certa mesura. Però Michael només és un personatge. Per descomptat, a vegades em sento sol, ¿i qui no?

-Com a artista, sempre ha sigut molt reticent a explicar-se. ¿Per què? 

-Perquè el treball d'un artista existeix perquè una audiència respongui davant seu i tingui la seva pròpia reacció. Per descomptat, moltes pel·lícules estan dissenyades de manera que només hi ha una reacció possible davant seu, però jo intento no fer-ho. Si imposes un significat oficial ao que crees, llavors estàs negant al públic les seves pròpies experiències. Al final, una història funciona bé o no. I, si no funciona, cap de les explicacions que donis ho canviarà.

-¿Diria que dirigir les seves pròpies històries li dóna un grau de control sobre elles que li faltava al treballar amb altres directors? 

-Fins a cert punt, sí. Però he de dir que les meves experiències amb Spike Jonze i Michel Gondry van ser molt col·laboratives. Els respecto i em respecten. Però sí, en última instància, com a director em dóna més control. I m'agrada. L'escriptura és molt difícil i solitària i requereix una enorme disciplina, cosa que jo no tinc. A més, sóc una persona visual. I m'agrada l'aspecte social de fer una pel·lícula, m'encanta treballar amb els actors. És un canvi agradable.

Notícies relacionades

Torna Charlie Kaufman

Busca el teu estil en set passos

-Han passat set anys des de la seva anterior pel·lícula com a director, 'Synecdoche, New York'. ¿Se sent un 'outsider' a Hollywood? 

-Les coses han canviat els últims anys, i per mal. Ni els grans estudis ni les companyies independents estan prenent riscos. De fet, vam haver d'entrar en el 'crowdfunding' per fer 'Anomalisa'. Quan vaig fer 'Synecdoche' jo estava en una posició que em permetia fer el que volia. Però llavors va venir la crisi econòmica i ho va canviar tot, també perquè aquella pel·lícula no va fer diners. Així que, en efecte, probablement no pertanyo al sistema. Però aquí segueixo.