Torna Charlie Kaufman

Charlie Kaufman es va convertir a principis de la dècada passada en guionista estel·lar gràcies a títols com Cómo ser John Malkovich, El lladre d'orquídies i ¡Olvídate de mí! Després va debutar com a director amb una pel·lícula, Synecdoche New York, que era impenetrable però que en tot cas el va confirmar com a retratista únic de les neurosis masculines. I, després, va desaparèixer. Fins ara.

Presentada ahir a concurs a la Mostra, Anomalisa demostra que el parèntesi ha sigut massa llarg, tant per als que mai vam voler passar tant de temps trobant-lo a faltar com per als que considerin que no calia trigar tant per completar una obra que definiran com a petita.

En realitat, encara que discreta en pretensions i mida -va ser finançada a través d'una campanya a Kickstarter, i els seus crèdits inclouen agraïments a 1.070 persones-, Anomalisa no és una pel·lícula petita. En tot cas, una petita meravella, que recorre a l'animació stop-motion per plantejar el tipus de qüestions sobre l'amor, el dolor, la soledat i les connexions humanes que tots ens fem i en el procés també ens fa riure i plorar, amb discreció però amb ull de linx.

Al centre, com de costum, un home fallit, Michael, que imposta empatia amb el món -és una eminència en atenció al client- però que és incapaç de sentir-ne gens. Per a ell tots els altres, homes i dones, tenen la mateixa veu i gairebé la mateixa cara -en el món d'Anomalisa, les cares semblen fetes de peces desmuntables i intercanviables-. Ell, de fet, és l'únic dotat d'identitat distintiva. Bé, ell i Lisa.

Lisa és un altre gos verd, una anomalia -una anomalisa-, i amb la seva aparició tant la pel·lícula com Michael deixen delicadament de ser depriment i afloren la seva calidesa i la seva tendresa immensa. Kaufman ens recorda com pot resultar de captivador connectar amb qui sembla ser la teva ànima bessona, i que dolorós que és quan, l'endemà al matí, la connexió es trenca. Però encara que només va durar una nit, va valer la pena. I qui sap si n'hi haurà més.

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El misteri i labogeria de Slipknot

ABUSOS DE PODER / Cap de les altres dues pel·lícules presentades ahir a concurs va arribar a la mateixa altura. Per un costat l'italià Marco Bellocchio va desconcertar i va decebre amb Sangre de mi sangre, parella de faules capritxosament connectades i poblades de vampirs, bruixes, mafiosos russos i gent rara en general, que funcionen com a reflexió més aviat banal sobre els abusos del poder religiós i econòmic.

Per un altre, a Frenesí el turc Emin Alper se situa en una Istanbul lleugerament futurista que en realitat és com la que actualment retraten els diaris: un lloc on imperen lleis absurdes i on la policia s'encarrega brutalment d'aplicar-les, i un escenari de por i paranoia. Mentre ens submergeix en aquest clima, Alper mira de crear el tipus d'atmosfera de malson que per exemple desborda El quimérico inquilino. Potser queda curt, però això no impedeix que Frenesí resulti inquietant.