Picasso, innovador fins al final

La capacitat productiva de Picasso és llegendària, així que executar tres olis i dos gravats en un dia no era res inhabitual en la dinàmica creativa del geni malagueny. Això és el que va fer el 18 d’abril de 1956, quan, en una sola jornada, del seu pinzell van sortir els llenços Home i dona a la platja, Dona i tocador d’aulos I i Dona i tocador d’aulos II, a més de dues litografies. Les tres últimes es poden veure juntes per primera vegada al Museu Picasso. Les estampes són de la col·lecció del centre, van entrar-hi amb la donació que va fer Jaume Sabartés, a qui el malagueny regalava una prova d’artista de tots els gravats que realitzava. L’oli procedeix de Dinamarca, del Museu d’Art Modern de Louisiana, i arriba acompanyat de dues peces més Le déjeneur sur l’herbe (1961) i El jugador de cartes II (1971). Les tres obres estaran al carrer de Montcada fins al 20 de juny, data en què tornaran a casa amb 27 dibuixos prestats pel museu del geni per a l’exposició a Dinamarca de Picasso before Picasso.

Es tracta d’un intercanvi que «enriqueix el discurs» de la pinacoteca i, també, de «tres obres importants perquè són de l’última època del geni», aquella realitzada a partir del 1950 i que acostuma a ficar-se en un calaix de sastre. «Amb aquestes tres peces s’evidencia que Picasso no va ser sempre igual en els seus últims 23 anys, ja que són tres obres completament diferents», afirma Malén Gual, conservadora del centre. Dona i tocador d’aulos II s’inscriu en l’època en la qual, instal·lat a la Costa Blava, va fer aflorar als seus llenços esce-nes pastorals, faunes, centaures... en les anomenades sèries de la joie de vivre. És un quadro d’una simplificació extrema, tant en el paisatge amb plans sense perspectiva com en l’estructura absolutament lineal dels personatges.

INTERPRETANT MANET  

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En la tradició de les interpretacions de grans artistes del passat als quals el geni admirava i respectava (com ara Les femmes d’Alger de Delacroix, Las Meninas de Velázquez i El rapte de les sabines de Poussin) es troba Le déjeneur sur l’herbe, una de les 27 pintures (a més de 150 dibuixos, 8 gravats i 18 cartrons per a escultura) amb què va rivalitzar, entre el 1959 i el 1962, amb Manet i el seu Les déjeuners sur l’herbe.

Un tema i una forma molt allunyats d’El jugador de cartes II, la més tardana de les tres peces exposades que pertany a l’anomenat període d’Avinyó. «És una obra esplèndida que mostra la vitalitat de Picasso fins a l’últim moment», afirma Gual. No en va, el malagueny comptava amb 90 anys quan la va executar. En un període en què la concepció figurativa no era el més avantguardista, «va jugar amb les textures per demostrar que seguia innovant, continuava sense repetir-se a si mateix, continuava a la palestra i continuava sent un dels més importants», conclou. Geni i figura fins al final.