'La gran apuesta': Altres llops de Wall Street

Adam McKay, habitual camarada del comediant Will Ferrer, deixa el cine més bàrbar per centrar-se en una pel·lícula de tesi econòmica. En la primera meitat participa de les idees còmiques d’anteriors films, més esmorteïdes, i d’un sentit de la posada en escena igual de nerviós. Després es calma fins a convertir-se en un alambinat relat sobre la fallida del sector immobiliari i el col·lapse econòmic que va donar peu a la crisi del 2008.

La banca, els governants i els mitjans de comunicació no surten gaire ben parats de la pel·lícula. S’intuïa el que podia passar, com manifesta l’estrany expert en inversions que encarna Christian Bale. Exposades sobre la taula les martingales dels uns i dels altres, a alguns solament els queda esperar; a altres, moure fitxa i treure’n el màxim profit possible; a altres, arruïnar-se.

CONSTANT BALL DE XIFRES

Estem lluny de la claredat expositiva d’Oliver Stone a 'Wall Street': aquí, el constant ball de xifres, números i inversions acaba sent marejador. En la seva complexitat, no ben resolta del tot pel que fa a l’exposició cinematogràfica del discurs financer, el film de McKay està més a prop d’altres títols com 'Margin Call', de J. C. Chandor.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

Però el model més reconeixible seria potser el del Martin Scorsese d’'El lobo de Wall Street': ritme accelerat, personatges dislocats i sense escrúpols com el de Ryan Gosling, altres de més assenyats com l’incorporat per Steve Carell, tocs de comèdia negra, situacions rocambolesques.

Produeix Brad Pitt, que es reserva un paper petit. Pitt és avui el que era Robert Redford als anys 70, en els temps de 'Tots els homes del president': el representant de l’ala esquerra de Hollywood. McKay posa una mica de sal a les ferides perquè el discurs progressista no sigui massa complaent.