Duel de sèries

Els crítics Quim Casas (La vida va en serie: de Star Trek a Mad Men, Larousse) i Toni de la Torre (Series de culto, Timun Mas) han publicat recentment dos llibres en els quals repassen les sèries que els han marcat i l’evolució experimentada per aquest gènere televisiu que en l’últim decenni ha viscut una edat d’or. Els hem sotmès a un cara a cara serièfil. 

–S’ha utilitzat el terme edat d’or de la TV per definir el període que vivim en l’última dècada. ¿Troba ajustada aquesta expressió?

–Quim Casas: No, la primera edat d’or va ser als 60. I va ser molt brillant. Podem parlar d’una segona o fins i tot d’una tercera edat d’or.

–Toni de la Torre: Ja es va utilitzar en altres èpoques en les quals les sèries de televisió van viure un moment creatiu excepcional. No obstant, entenc que s’utilitza aquest terme com una forma d’expressar que actualment es fan sèries de molta qualitat, i en aquest sentit hi estic plenament d’acord.

–¿Quina sèrie o sèries marquen l’inici d’aquesta era?

–Q. C: Em remuntaria a 1990-93 amb Twin Peaks i fins i tot Expediente X, totes dues molt innovadores i influents. Allà comença tot. L’inici de l’actual era seria Los Soprano, The Wire, 24 i Perdidos. Internet i les xarxes socials han ajudat a consolidar el prestigi d’unes quantes.

–T. T: Los Soprano serveix com a punt d’inflexió perquè va tenir unes ambicions artístiques molt superiors a la mitjana. L’altra sèrie fonamental és Perdidos, perquè gràcies a internet va instal·lar l’hàbit de consumir sèries i de fer-ho d’una forma diferent, més social.

–No tot va començar amb el cable i el segle XXI. ¿Quins antecedents de ficció televisiva de qualitat assenyalaria abans entre els anys 70 i 90?

–Q. C.: Moltes: Misión: Imposible, Canciçn triste d’Hill Street, Policías de Nueva York, Doctor en Alaska, Colombo... I a Europa, Secrets d’un matrimoni, Heimat, Berlin Alexanderplatz, The Kingdom...

–T. T: A més de les antologies als anys 50 hi ha un altre període de gran esplendor serial, el que es produeix a l’NBC durant els anys 80. Fred Silverman dóna carta blanca a Steven Bochco i Michael Kozoll perquè creen Canción triste de Hill Street, el 1981, que és una de les sèries més influents de la història i l’inici d’una sèrie de ficcions d’alta qualitat, com A cor obert o Cheers. Tampoc es poden oblidar sèries dels 90 com Doctor en Alaska, Twin Peaks o El Ala Oeste de la Casa Blanca.

–¿I quines sèries de tots els temps que no superin els nostres exigents estàndards d’avui però que recordin amb nostàlgia?

–Q. C: Los Vengadores, Jim West, El agente de CIPOL, Els intocables, The Twilight Zone, Star Trek, Alfred Hitchcock presenta. Algunes d’aquestes són molt vigents encara.

–T. T. Les sèries dels 50 i 60 ho tenen molt difícil per aguantar una revisió avui en dia. Però hi ha una generació que recorda amb molt d’afecte El Virginiano, Bonanza, Los Vengadores, Lassie o Rin Tin Tin.

–¿Poden citar tres sèries que no van tenir l’èxit que en mereixien?

–Q. C: Johnny Staccato, amb John Cassavetes. El prisionero, que avui és sèrie de culte i és un dels ovnis més curiosos de tota la història de la television, barreja d’espionatge, psicodèlia i surrealisme. Millennium (la de Chris Carter).

–T. T: Homicide: Life on the Street va ser una sèrie magnífica, que anticipava molts dels elements que veuríem a The Wire. Aquesta última tampoc va tenir èxit d’audiència. De les més recents, The Leftovers. I les eclipsades pel remake nord-americà (House of Cards, Hatufim, Bron). 

–Triï una escena que no es pugui esborrar del cap.

–Q. C: El final de la temporada 8 de 24, en el moment que Jack Bauer mira a càmera i és desconnectat, s’evapora literalment.

–T. T: ¡En triaria moltíssimes! Però em quedaré amb Tony Soprano entrant a la piscina amb barnús per donar menjar als ànecs.

–Esculli tres sit-com amb rialles enllaunades que encara es puguin veure.

–Q. C: The Big Bang Theory, Mr. Bean i Dos hombres y medio.

–T. T: Seinfeld, The Big Bang Theory, Friends.

–¿Què li ha passat a la ciència-ficció en format sèrie aquests anys?

–Q. C: Ha quedat una mica arraconada, com altres gèneres. Però continuen apareixent propostes molt originals. Black Mirror és una obra mestra, tot i que no és nord-americana.

–T. T: Que es considera una ficció per a un sector concret i només hi aposten cadenes específiques, com Syfy, que tenen pressupostos molt ajustats. Semblava que aquest nou període de les sèries de gran qualitat era incompatible amb la ficció de gènere. Però aquesta idea es comença a trencar. És el cas de Juego de Tronos o The Walking dead.

–¿I a les sèries d’animació després de Los Simpson?

–Q. C: El nivell de Los Simpson és molt alt, però no ens deixem Padre de familia o South Park.

–T. T: Les sèries d’animació viuen un gran moment, però no pas a les cadenes generalistes. Tenen canals propis, com Adult Swim o Cartoon Net-work. Les d’Adult Swim fan semblar Bart Simpson i companyia el nen bo de la classe.

–¿Què en pensa del final que va donar J. J. Abrams a Lost?

–Q. C: Potser insatisfactori, però és difícil acabar bé al gust de tothom una sèrie que ha generat tanta expectativa. Mig món es trobava davant del televisor per veure aquell capítol final; és complicat que resulti satisfactori, tot i que per a mi tanca bastant bé la majoria de les coses proposades al llarg de la sèrie.

–T. T: L’epíleg de Damien Lindelof, el moment en què els personatges es retroben en les consciències de cadascun, tanca perfectament la trama principal dels supervivents amb el sacrifici de Jack i permet a l’espectador acomiadar-se dels personatges. No crec que deixés tantes preguntes sense resposta.

–¿I del de Mad men?

–Q. C: Perfecte, elegant, irònic, i  prou ambigu per ser vist des de diversos angles. Em sembla excel·lent.

–T. T: Deixa molta llibertat a l’espectador perquè ho interpreti com vulgui i tinc debilitat per aquesta mena de final, coherent amb la sèrie.

–¿Tan decebedora és la segona temporada de True detective?

–Q. C: No, el risc està a haver-la fet tan diferent de la primera. Si Pizzolato hagués repetit la formula de la primera, també se l’haurien carregat. Ha sigut valent.

–T. T: No perquè li caiguin tantes crítiques. Va ser decebedor perquè va perdre molts dels elements que l’havien fet única en la primera temporada, però això no la converteix en una mala sèrie.

–¿Si la sisena temporada de Juego de tronos s’avança al sisè llibre de George R. R. Martin...?

–Q. C: ¡Doncs cas únic en la història! M’imagino que per als seguidors de la saga serà una doble satisfacció.

–T. T: Passarà, i és inevitable. No se li pot demanar a George R. R. Martin que escrigui a un ritme endimoniat ni tampoc a HBO que cessi la producció de la sèrie. Els seus camins s’havien de separar i al final tindrem dues ficcions semblants articulades en paral·lel.

–¿24 i Homeland són armes neocon perquè pensem que torturar i executar no està tan malament?

–Q. C: No. Jack Bauer, a 24, no para de dir que li agradaria un món que no necessités persones com ell. Potser Homeland és una mica més ambigua al contemplar el conflicte amb les idees musulmanes.

–T. T: Plantegen una pregunta que no té una solució fàcil i que divideix l’audiència. El que sí que em sembla que mereix una bona crítica és el punt de vista, esbiaixat, de les dues sèries. Especialment a Homeland es tracta els musulmans com l’enemic i no hi ha ni un mínim intent de posar-se al seu lloc.

–Mirem a Europa. ¿Tres sèries que es puguin comparar dignament amb les produïdes als EUA?

–Q. C: De les recents, El pequeño Quinquin, Black Mirror i Les Revenants.

–T. T: Les Revenants, Gomorra i Burning Bush.

–¿I tres que juguin en una altra lliga?

–Q. C: Roma, Los Borgia i Los Víkingos.

–T. T: Hijos del Tercer Reich, The Hollow Crown i Slings & Arrows.

–Escullin-ne tres de produïdes a Espanya.

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

–Q. C: ¿De tots els temps? Historias para no dormir, Los tres mosqueteros i Curro Jiménez.

–T. T: El Ministerio del Tiempo, Les Coses Grans i Crematorio.