L'humor és la meva religió

És l'última reencarnació de l'escriptor nord-americà que, amb un exili inclòs, ha posat al dia amb un sentit de l'humor per trencar-se de riure la seva tradició jueva. Gary Shteyngard -que no va néixer Gary sinó Ígor- es va traslladar al Queens novaiorquès amb els seus pares quan tenia set anys. Ells van aprofitar que Carter i Bréjnev van decidir intercanviar cereals per jueus i van buscar al Nou Món millores sanitàries per al seu feble i asmàtic fill des de Sant Petersburg, llavors Leningrad. Molts inhaladors més tard i després d'escalar els cims més alts de la misèria -que diria Groucho- Shteyngart es va destapar amb unes novel·les amb no poc substrat autobiogràfic i grans dosis de sarcàstic patetisme, de les quals, per cert, Una súper triste historia de amor verdadero, està a punt de convertir-se en una sèrie de la HBO dirigida per Ben Stiller. La bona recepció d'aquestes històries empal·lideix davant de la de les seves recents memòries, Pequeño fracaso (Asteroide), en al·lusió al nom entre afectuós i menyspreador que li dedicava la seva mare, i que conformen la cara B de les seves ficcions anteriors. «Tinc 43 anys, una edat que segons els estàndards russos, és bastant avançada. Així que aquest és un bon moment per fer balanç. Perquè cada vegada serà més difícil recordar el que va passar, tenint en compte que a l'institut em vaig inflar a drogues», valora l'autor que considera que amb aquest llibre ha clausurat la seva escriptura autobiogràfica i està a punt per girar full.

L'elaboració del llibre -que com la resta de la seva producció ha escrit reclinat al llit amb l'ordinador a la falda- ha coincidit també amb el naixement del seu fill, que ara té dos anys, per a qui va rescatar els bons moments viscuts amb els seus pares, encara que en el text no oculta els altres, no exempts de violència.

Res s'escapa a l'humor de Gary Shteyngart, ni els parents caiguts a mans dels nazis, ni aquells altres que van morir als camps de treball estalinistes. O la seva pròpia experiència infantil d'anar a parar al país que -li havien ensenyat- era l'enemic o l'acarnissat bulliyng dels seus companys d'escola, obsessionats a fer-li la punyeta i clavar alguna pallissa a aquell nen escanyolit ridículament vestit de pells.

«L'humor és la meva única religió. Quan es van produir els atemptats de Charlie Hebdo vaig sentir com si haguessin matat els meus coreligionaris», assegura, alhora que es confessa en sintonia amb escriptors com Vladímir Sorokin o còmics com Jerry Seynfeld, que comparteixen una visió del món molt semblant, malgrat que un viu a Rússia i l'altre als Estats Units. «Tots dos tenen el comú denominador de ser jueus».

Avui Shteyngart se sent molt a gust amb el reconeixement que com a escriptor humorístic té al seu país, i encara que la seva és l'enèsima reencarnació del jueu que s'odia a si mateix, tampoc ha percebut que aquesta figura hagi molestat la seva comunitat. «Han passat 50 anys des que Philip Roth va publicar El trastorn de Portnoy i els jueus es van esquinçar les vestidures. Avui és una comunitat plenament assimilada i no se senten amenaçats. Potser la dreta més recalcitrant podria molestar-se, però com que ja directament no llegeixen llibres, tan sols la Bíblia, cal preocupar-se'n». Més perill va implicar relatar determinats episodis de la seva vida, com aquell en què una exnòvia, de qui, avisa, ha canviat el nom per precaució, va atacar amb un martell un altre ex i, encara que no el va matar, va acabar un any a la presó. «El departament legal de la meva editorial va descobrir que aquesta noia vivia a 16 illes de cases de casa meva. Em van dir que durant un temps era millor que portés casc».

La mare Rússia

Notícies relacionades

El Primavera Sound, llest per alçar el teló amb 311 concerts i 22 escenaris

Relleu generacional en el grup d’oci Costa Este

Les novel·les de Shteyngart han sigut traduïdes puntualment al rus. No així aquestes memòries. I per aquest motiu els pares de l'autor, que no llegeixen gaire bé anglès, no han pogut accedir-hi. A Rússia, els diaris més nacionalistes no s'han estalviat els improperis contra l'autor, a qui titllen de traïdor. Però això no li ha impedit viatjar molt sovint al seu país d'origen per elaborar unes cròniques que irriten puntualment l'entorn de Putin. D'aquí ve que la recent concessió del Nobel a la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx li hagi donat una gran alegria. «Fa una setmana vaig haver de visitar Ucraïna, i per ambientar-me vaig rellegir la seva crònica Voces de Chernóbil i em va seguir semblant, com la primera vegada que el vaig llegir, un llibre molt encertat».

«Desolador» és l'adjectiu amb el qual l'autor certifica la situació social i política russa. «A Sant Petersburg vaig preguntar per què un restaurant es deia 1930 i el propietari, per a la meva sorpresa, em va dir que aquell va ser l'únic any bo per al nostre país. Amb això ja està dit tot».