Pedro Olalla: "La democràcia és incompatible amb aquesta Europa"

Quan els altres nens es delien per l'Scalextric, a Pedro Olalla li va agafar per la Grècia clàssica. La seva passió va créixer fins al punt que el 1994 va agafar les maletes i es va instal·lar a Atenes per investigar, entre oliveres i ruïnes, aquell món en què Soló, Clístenes i Pèricles van inventar la democràcia. 2.500 anys després, la Grècia de Tsipras acaba d'acatar els memoràndums de la troica, quan el 62% dels grecs havien pronunciat un no rotund a empassar-se aquest trago amarg. «Rocambolesc», qualifica l'hel·lenista, que desgrana el món antic i el nou al llibre Grecia en el aire (Acantilado).

-El seu barber, Xenofont, sol preguntar-li com va la cosa.

-Cada vegada que em pelo.

-¿Què li respondria aquesta setmana?

-Que era previsible. Hi ha hagut una abstenció del 45%. Els que van votar són els que volen donar una segona oportunitat a Syriza i els que creuen que es pot canviar Europa des de dins, o des d'un front comú de partits nous.

-¿S'equivoquen?

-Al gener ja vaig dir que Tsipras no estava disposat a trencar els ous per fer una nova truita. Aquestes eleccions només van ser convocades per legitimar una nova comparsa de titelles al Parlament disposada a executar les ordres de Maarten Verwey, director general de la CE per a assumptes de reformes estructurals. Per això es van celebrar al mig de l'estiu, per la via ràpida. Els creditors i el Govern europeu han fet la carambola perfecta: ja no és el neoliberalisme el que executa els plans, ara és l'esquerra radical amb el suport del poble la que defensa el seu projecte.

-Pablo Iglesias, entre altres, ha aplaudit la victòria de Tsipras.

-Hi ha un tabú: no es pot qüestionar la UE ni la moneda única. Syriza i Podem no enarboren aquesta bandera perquè, en aquest moment, no fa guanyar eleccions. Ara bé, quan l'Eurogrup va acorralar Syriza, Tsipras hauria d'haver sigut honest i dir a l'electorat: «Hem intentat la permanència a Europa fins a l'últim alè, però ens obliguen a seguir amb els memoràndums; així que proposem un referèndum sobre la sortida de l'euro». En lloc d'això, o de recórrer als tribunals internacionals, va firmar. Va anteposar la seva permanència als interessos dels creditors.

-¿La sortida de la UE és la millor sortida per a Grècia?

-Sí. Només es pot reconstruir recuperant el control de la seva moneda i, sobretot, negant unilateralment el deute. Ha de declarar en fallida l'Estat i els bancs han de fer fallida, rescatats amb diner públic que rep amb préstecs d'alt interès. S'ha de trencar el cercle viciós.

-Aquí sentim això que «Espanya no és Grècia».

-No mirin només les xifres macroeconòmiques -maquillades la majoria-, sinó els indicadors socials. ¿A Espanya hi ha menys atur que a Grècia? ¿Hi ha menys desnonaments? ¿És menor l'endeutament de les famílies? ¿I els nivells de corrupció?

-¿Recomana també la porta de sortida?

-Hauríem de discutir què és realment l'euro.

-Digui la seva.

-Des del meu punt de vista, la UE és una construcció per convertir el poder de facto de certes elits en un poder de iure, esquivant així els estats tradicionals, la sobirania nacional, la política com a defensa de l'interès comú i la democràcia mateixa. I l'euro és una eina al seu servei.

-Contundent.

-Al mateix Jean-Claude Trichet se li va escapar el 2011 que si un dels països de la zona euro sortís del club, no hi hauria arguments per convèncer els altres de la seva permanència. En una dècada, l'euro ha generat una gran acumulació de capitals als bancs dels països centrals i una involució als països de l'Europa perifèrica. ¿Per què se li ha de tenir tanta condescendència?

-¿Ni una bona intenció hi veu?

-Només s'ha d'analitzar el balanç de resultats a Grècia d'aquests últims cinc anys: el deute que s'intenta combatre amb les mesures

ha passat del 120% del PIB al 180%; el PIB ha disminuït un 25%; l'atur ha augmentat un 26%; s'han tancat el 30% de les empreses, s'han reduït

els sous un 38%, i les pensions, un 45%; la mortalitat infantil ha augmentat un 42% i hi ha gairebé dos suïcidis al dia. No obstant, tot és normalitat. ¿Per què? Perquè són els resultats de les polítiques de la Unió Europea.

-¿Què proposa fer?

-L'única manera és la reconquista de la política per part dels ciutadans. Si es cultiva aquesta virtut, es pot adobar el terreny perquè algun dia arrelin brots democràtics.

-¿Algun dia, diu? ¿Tan poc gruix democràtic hi ha?

-Si ens comparem amb l'Aràbia Saudita, en sortim ben parats. Però no hem de fer-nos il·lusions. La UE, a través dels seus propis organismes i dels superorganismes que està impulsant -com el Mecanisme Europeu d'Estabilitat o la TTIP-, està construint estructures imperialistes en què les decisions les prenen un grapat de magnats de les finances que no han sigut elegits i que només representen els seus propis interessos. Si això és democràcia, que baixi Déu i que ho vegi.

-A l'antiga Atenes hi havia 250.000 ciutadans. La globalització dificulta la lluita, ¿no?

-La globalització és contrària a la democràcia. És l'efecte de l'imperi econòmic i polític generat per aquestes elits que, a través del deute i la desregulació dels mercats, creen un món al seu servei. Hauria de preguntar com ha de ser la democràcia en el món actual.

-Així sigui.

-El que caracteritza la democràcia és la menor distància entre els que prenen les decisions i els que han d'obeir. Si podem elegir en temps real la cançó guanyadora d'Eurovisió, no veig per què no podem votar en referèndums fins i tot a escala europea. De mitjans, n'hi ha, el que no hi ha és voluntat política. La democràcia és incompatible amb aquesta Europa que ens imposen. Reclama acatament, no participació.

-El problema és que hi ha ciutadans massa ocupats a sobreviure.

-Exacte. I la precarietat és molt convenient per als objectius dels que no desitgen que existeixi una ciutadania real. Els immigrants que estan entrant a Europa, per exemple, generen un abaratiment del mercat de treball i por en la població que no hi hagi recursos per a tots, coses que els resulten molt aprofitables. Hi ha una estratègia global de desvincular les poblacions de les seves terres perquè no puguin aspirar a prendre decisions sobre aquestes. És a dir, crear una massa de treballadors nòmades, apolítics, en precarietat, sense capacitat de reivindicació. Sobre una societat d'apàtrides no pot germinar la democràcia.

-Sona a pel·lícula de terror, la veritat.

-¿Li sembla una teoria conspiratòria? Doncs no ho és. La democràcia només és possible si el ciutadà té consciència de si mateix i un pes polític reconegut pel sistema. La democràcia no pot arrelar en una societat on no hi ha ciutadans, on les persones no se senten vinculades al territori.

-El conflicte entre dignitat i legalitat ja el va plantejar Antígona.

-Ens venen el respecte a la legalitat. Identificar el dret amb l'ètica és una trampa. L'ètica és una reflexió sobre l'ús correcte de la llibertat, que sempre està en evolució i és d'on ha d'emanar el dret. El que és legal no sempre és legítim.

-Catalunya té aquesta lluita. Avui intenta dir la seva enfront de la llei.

-Sóc partidari que els catalans es pronunciïn. No es pot oposar a l'expressió de la voluntat atenint-se a la lletra de la llei. Ara bé, si jo votés avui a Catalunya tindria en compte si l'opció per la qual m'inclino farà  la societat més lliure, més solidària i més justa. Si és per elegir unes oligarquies locals que es constitueixin en senyors feudals, no crec que s'hi guanyi amb el canvi. Però hi ha una altra qüestió.

-Vostè dirà.

-Un dels objectius d'Europa és acabar amb el poder dels estats nació i anar cap a un model federalista regional, en què els acords de col·laboració generin una nova estructura de poder polític. Jo sóc contrari a aquest projecte. La pèrdua de sobirania és perillosa.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

-Davant d'aquest panorama, ¿què el fa aixecar-se del llit?

-La confiança que puguem ajudar-nos els uns als altres a canviar allò que no serveixi a la nostra felicitat. No resignar-nos al «campi qui pugui» que ens proposen. L'home és un ésser polític, i hem de recuperar aquesta dimensió per combatre l'egoisme.