Melodies a flor de pell

Si existís una escola de dibuix anomenada Daniel Johnston i aquesta escola tingués una seu a Espanya, Juanjo Sáez en seria el mestre. Hauria de ser a Espanya, perquè Sáez (Barcelona, 1972) no parla anglès. Gens. La seva nul·litat és tan gran que una vegada va acompanyar una amiga que anava a entrevistar Kim Gordon -la baixista de Sonic Youth, la seva banda favorita durant anys-, i va ser incapaç de dir-li res. El dibuixant català explica centenars d'històries d'aquesta mena en la seva nova novel·la gràfica, Hit Emocional (Sexto piso), inspirada en la seva secció de la revista Rockdelux. En realitat, Sáez explica la seva vida a través de la música. «Les cançons són punts d'àncora que et remeten a moments de la teva vida. És com una olor que et recorda alguna cosa».

Després de publicar nou novel·les gràfiques i de col·laborar en diaris i revistes durant anys, es podria pensar que Sáez té una fórmula. La realitat és una altra: «A vegades tinc un record i penso: '¿quina música escoltava?', altres vegades és al revés. Deixo que flueixi. La música va directament a l'emoció. L'escoltes i passen coses». El que té clar és que no canviarà el seu estil: «És que em poso a dibuixar i em surt això», confessa, negant amb el cap. 

«A principis de segle, la novel·la gràfica va viure un gran moment. Aquella tendència s'ha consolidat a la baixa. Per sort, el talent està al marge del mercat, i segueix sorgint gent que fa coses molt xules», reflexiona. En cada paraula que diu se sent el ressò del DIY (Do it yourself), el concepte punk -recuperat a finals dels anys 80 per bandes com Black Flag, Fugazi o Sonic Youth- que respon a la idea que qualsevol pot fer art: no cal ser Jimi Hendrix per tocar una guitarra ni Dalí per pintar un quadro. Aquesta filosofia reivindica el desenvolupament d'un mercat alternatiu que permeti la independència artística enfront dels paràmetres extremadament mercantilistes de les grans corporacions.

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

Sáez parla tant de música que un es pregunta què fa dibuixant. «M'encanta el llenguatge del còmic. És un Frankenstein, una suma de disciplines molt rica, i a mi m'encanta escriure i dibuixar». El seu estil desgarbat, gairebé naïf, és l'adaptació perfecta al dibuix de les gravacions lo-fi dels seus estimats Sonic Youth. Encara que ell digui que respecta molt aquesta filosofia però que no és una estrella del rock, Sáez és el Thurston Moore del còmic.

Màgia abstracta

Els ulls se li il·luminen quan se li esmenta Moore. Obre les mans i comença a filar idees, deixant clar que es passaria segles parlant de música. M'explica que no es creu Radiohead, que no hi ha secret perquè t'agradin Animal Collective, que no el convenç la reunió dels Pixies, que li flipen Sunn O))) i que li molesta moltíssim que l'iPod se li quedi sense bateria al metro. Després d'un silenci diu que és curiós com la música afecta el teu estat d'ànim: «És l'art que més poder té en aquest sentit. És com una droga. Et fumes un porro i ho notes al moment. Aquella màgia abstracta flotant per l'aire...».La idea de la música com una cosa immaterial és recurrent en el seu univers: «Això de tenir tantes coses materials no és bo. Tots tenim les mateixes còpies dels mateixos discos i llibres. És bonic que la música torni a ser immaterial. El CD i tot això és una merda, em sona a: '¿Com guanyem diners amb la música? Doncs muntem aquesta indústria'. El que és natural és que el que és físic desaparegui», remata, lapidari. I, com per treure ferro, em desitja sort i em pregunta si vaig veure Sunn O))) al Primavera Sound, que quin espectacle.