'Las sillas musicales', insuls reciclatge.

El debut darrere de la càmera de la directora Marie Belhomme recicla un personatge al qual tant el cine nord-americà com el francès han recorregut nombroses vegades des de l'èxit mundial obtingut per Bridget Jones: la dona a un pas dels 40 que va a la recerca del seu príncep blau i que, en el transcurs del procés, fa gala d'una barroeria i d'una vocació pallassa pretesament irresistibles. En concret, la protagonista de  Las sillas musicales és Perrine (Isabelle Carré). Els seus somnis en el món de la música han quedat reduïts a bolos en festes infantils, i el seu destí fa un tomb quan, un dia, provoca fortuïtament un accident que sumeix un desconegut en estat de coma.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

La trajectòria que Belhomme imprimeix al relat a partir d'aquesta premissa es podria interpretar com una tímida insubordinació contra les normes socials imposades a les dones una vegada arriben a certa edat -el matrimoni i la maternitat com a únic camí cap a la realització personal- si no fos perquè Las sillas musicales en tot moment s'acontenta amb el fet de ser una comèdia insípida que tampoc sap treure profit de les connotacions depredadores que posseeix l'actitud de la seva protagonista. Mentre combina elements de títols com per exemple Mentre dorms i Hable con ella, la pel·lícula mai s'atreveix a exposar-se a riscos i, en canvi, transita d'una manera totalment predictible oscil·lant sempre entre l'humor i l'emoció més simples i depenent en tot moment de l'excessiva personalitat de la seva heroïna. Al final, tot el punch còmic del film es redueix a Perrine, que és la protagonista de la història, que dóna voltes d'una situació a la següent disfressada de plàtan o de pèsol. NANDO SALVÀ

Marie Belhomme