La poeta de mirada trapella

Una poeta per als que no solen llegir poesia. Per als que recelen de la transcendència. Per a aquells que desconfien de les grans veritats. Quan a Wislawa Szymborska (Kornik, 1923 - Cracòvia, 2012) li van donar el Nobel, va resumir molt bé en el seu discurs d'acceptació, un dels més breus que s'han llegit en la història del premi

-¿per a què més?-, la seva actitud davant la vida i la poesia. «Estimo moltíssim aquestes dues petites paraules: no sé», va defensar socràticament amb la seva característica so-

brietat i un somriure descregut.

La funció del Nobel és ratificar la importància dels escriptors. La de molts és de sobres coneguda, però de tant en tant el guardó suec es despenja amb alguna sorpresa. El 1996 la sorpresa es va dir Szymborska. Ara sabem que juntament amb el també Nobel Czeslaw Milosz i Zbigniew Herbert componien la santíssima trinitat de la poesia polonesa, però llavors l'autora de Fin y principio no havia sigut traduïda a l'espanyol (després també ho seria al català) i des d'aleshores a més de les seves antologies tots els seus llibres posteriors van ser publicats al compàs de les seves edicions poloneses.

Dos llibres han augmentat recentment el bagatge de l'autora a les nostres llibreries. Un és la biografia Trastos, recuerdos (Pre-textos), escrita per les periodistes Anna Bikont i Joanna Szczesna, a la redacció de la qual la poeta es va prestar a ajudar gairebé a contracor. «És una sensació terrible llegir sobre una mateixa: però com que vostès han treballat tant, d'acord, precisem», els va dir a les biògrafes, molt en la línia del seu lament arran de l'anunci del Nobel: «Això és una catàstrofe». L'altre llibre és una petita i delicada antologia de butxaca, Saltaré sobre el fuego (Nórdica), traduïda per Abel Murcia i Gerardo Beltrán amb il·lustracions de Kike de la Rubia. Una bona mostra de l'actitud desperta de la poeta davant la vida que el prologuista del volum, Juan Marqués, defineix com a «alegre i positiva, fins i tot a l'enfrontar-se a les zones d'ombra».

A més de coneixedor de l'obra de Szymborska, el poeta, traductor i professor universitari Abel Murcia, que ha viscut 30 anys a Polònia i ha sigut director de l'Instituto Cervantes a Cracòvia, va arribar a tractar-la. Sobretot en destaca el sentit de l'humor de la seva vida quotidiana, les bromes amb els amics, la seva curiositat: «Només cal veure-la a les fotos amb la seva mirada trapella per adonar-te que amb el seu somriure gairebé infantil està qüestionant tot el que a la resta ens podria semblar important». Lluny de la voluntat de la poeta queda voler donar lliçons, encara que finalment els seus lectors sí que trobin algunes ensenyances. «Els seus poemes mostren senzillament el que ella veia i pensava. El que més li agradava era parlar amb la gent i li interessava el que poguessin explicar-li, no tant com a grup, sinó cada una de les persones. Per això la seva obra és tan atractiva perquè no sents que al darrere hi hagi una forma de moralitzar», sosté Murcia.

Que no es busqui en la biografia gaires aclariments sobre la seva intimitat. Hi va haver un primer matrimoni que no va funcionar i una relació sense llaços oficials amb l'escriptor Kornel Filipowicz, a qui a la seva mort va dedicar dos dels seus millors poemes, Un gato en un piso vacío i Despedida de un paisaje («Comprendo que mi tristeza / no frenará la hierba. / Si los tallos vacilan / será solo por el viento»).

Notícies relacionades

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

Rosario brilla a Pedralbes

El treball de les periodistes no defuig l'aspecte més controvertit de la seva trajectòria, la seva adscripció juvenil al règim comunista -a diferència de Milosz i Herbert,- que va culminar en una oda dedicada a Stalin. «Ella mai va negar una cosa que era certa i comprovable -explica Murcia-, però es va negar que tots aquells poemes polítics fossin reeditats. No hi va haver penediment perquè sabia quina era la distància entre la dona de 70 anys i la jove de 19 que va ser. Molta gent potser esperava un mea culpa. Senzillament no va presumir d'allò, li va tocar viure en aquell moment i així ho va fer».

Murcia té molts records de la poeta. Entre ells el moment en què ella li va trucar per explicar-li per què havia trigat tant a convidar-lo a un dels sopars -al seu petit pis de Cracòvia tot just hi cabien 10 persones- que solia organitzar entre bromes i sortejos de pongos -objectes de dubtós gust que de tant en tant li regalaven els seus admiradorsSEnD. «Em va dir que ella era de les persones que creien que als amics se'ls ha de dedicar molt temps i que, tot i que m'apreciava, no havia tingut temps fins al moment per incorporar nous amics a la seva vida». Ella, segons Murcia, era el perfecte exemple de la naturalitat d'un món que no necessita veure's reflectit en cap altre per saber que hi és.