L'Olympia aclama Serrat

El cantautor va aparèixer a l'escenari i un públic dret el va embolicar en aplaudiments. Van sonar llavors els primers acords de 'Cançó de bressol', que, escoltada a l'altra banda dels Pirineus, va sonar com un autèntic homenatge a la Nova Cançó. Així va iniciar ahir a la nit Joan Manuel Serrat un esperadíssim concert al teatre Olympia de París, un temple de la cançó francesa que encara conserva els ressons d'Edith Piaf, Barbara o Jacques Brel. El mateix pel qual van passar Lluís Llach o Paco Ibañez i que Serrat trepitjava per primera vegada.

Ho ha fet als 71 anys per presentar el seu últim treball, 'Antología desordenada', i amb el rastre d'una veu encara debilitada per l'afonia que el va obligar a suspendre diversos concerts a Espanya. No obstant, l'energia del cantautor català va carregar la sala d'emoció, i va aconseguir la complicitat d'una generació de fidels (molts amb accent llatinoamericà) disposats a cantar, i a plorar, si tocava.

REPERTORI DE CLÀSSICS

Serrat va arrencar les presentacions amb un 'bonsoir', es va passar aviat al català i es va acabar instal·lant en el castellà, esquitxant d'anècdotes i gestos d'artista crític un recital de dues hores en què el repertori va recórrer amb calma els clàssics que tothom esperava. 'Mediterráneo', evidentment, que va aparèixer passat l'equador, els versos de Machado ('Cantares') i de Miguel Hernández ('Para la libertad'), la declaració d'intencions que és 'Algo personal' o 'Esos locos bajitos'.

També hi van ser 'Ara que tinc vint anys', preludiada per una jovial explicació sobre l'origen i evolució de la que va dir que era "la cançó més amortitzada del repertori de la cançó popular". "Va ser un èxit juvenil, quan els èxits duraven, i als 40 anys, en un rampell de dignitat, vaig pensar a jubilar-la. Però sóc català, i la cançó un èxit. I un català no llença res i, si pot, ho recicla", va dir rient.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

Els temes van anar passant en una escenografia senzilla de llums càlides, sense sofisticacions, acompanyats per la delicadesa del piano del mestre Ricardo Miralles, les mescles de Josep Mas 'Kitflus' als teclats, la percussió de Vicente Climent, l'entusiasme de la guitarra de David Palau i el contrabaix de Rai Ferrer. Li va arribar el torn a 'No hago otra cosa que pensar en ti' o a la carta d'amor de 'Lucía', amb la qual Serrat anava intentant acomiadar-se abans dels bisos, que van culminar amb 'Fiesta'. 

Una festa per celebrar que fa cinquanta anys que va pujar per primera vegada a un escenari i que ara celebra en la gira internacional que el portarà al Coliseu de Lisboa el 4 de juny i al Barbican Hall de Londres el dia 12. Concerts que, com el de l'Olympia de París, ja són una mica històrics.