Pacte amb la mort

Avui, als 54 anys, Scott Mc­Cloud (Boston, 1960) no vendria la seva ànima al diable, ni faria un pacte amb la mort, que se l'emportaria al cap de 200 dies a canvi de ser capaç de crear una obra que fos recordada sempre, com David, el protagonista d'El escultor (Planeta Cómic), un artista de 26 anys, sol i sense diners a Nova York. Avui no, perquè està satisfet amb la seva vida, «però quan era jove...», diu amb mirada còmplice i somriure de misteri l'autor de Zot!. McCloud, referent de l'assaig en vinyetes gràcies a obres com Entender el cómic, torna amb aquesta magna novel·la gràfica de 500 pàgines: «una crida a aprofitar cada minut, una història sobre la vida», però també una reflexió sobre el valor de l'art, la mort, l'amor, el poder i la depressió.

Es nota el tic-tac del rellotge. «Vull que el lector tingui la sensació que el temps es torna tan lent que pot posar la mà a la pàgina i aturar-lo. Vull que desitgi fer-ho, que no vulgui passar la pàgina, però hagi de fer-ho. Hi ha moments perfectes i vols conservar-los, però l'ànsia de saber què passarà després és més forta, és el que permet avançar en la vida».

 

La idea del mite de Faust li va arribar a través de la cultura popular a un McCloud de 20 anys que «no sabia res de Goethe». «Tots negociem diàriament, venem els nostres minuts, el nostre temps a canvi d'alguna cosa. Fins i tot un ateu com jo pensa en el més enllà, en com ens recordaran quan hàgim mort. Ens fa por que ens oblidin i trobem formes de convèncer-nos que la mort no és el final. Els religiosos somien amb el cel. Els no religiosos, amb tenir una reputació que sigui recordada. Crec que al final tot es converteix en pols. És el que ha d'assumir el meu personatge».

Hi ha alguna cosa molt personal a El escultor. L'ancià que encarna la mort es basa en el seu sogre ­traspassat, i Meg, la noia a la qual estima l'escultor i «representa la vida», s'inspira en la seva dona, Ivy, de la qual va estar set anys enamorat en secret i que li somriu a l'altre costat de la taula. Els trastorns depressius de Meg també van ser seus. «La medicació la va ajudar molt -revela sense pudor-. Moltes de les converses del llibre les hem mantingut nosaltres en aquests 27 anys de casats». És en la maduresa quan McCloud es va decidir a escriure el guió. «Perquè com més gran ets, més penses en les coses petites i trobes petits moments en les grans idees -opina-. I volia mostrar totes les experiències de la vida: la por, la felicitat, la nàusea, la fam..., com et sents quan la pluja et cala fins als ossos... Si puc mostrar totes les emocions i sensacions t'hauré mostrat els diferents moments de la vida».

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

 

¿Què diferencia un kandinsky d'un penjador?, es planteja al còmic. «¡M'encanta Kandinsky! El meu heroi critica el món de l'art perquè l'espanta i li fa por veure com el jutgen. David necessita creure que hi ha una diferència entre el Guernika i una pel·lícula de Michael Bay [director de Transformers]. Jo sóc menys crític, ni tan sols odio Jeff Koons», diu entre rialles.