«No pertànyer a un poble concret ha sigut una sort»

E l dibuix d'un gran Pompi-dou vestit de Pare Noel va fer creure a la mestra d'escola d'un poble bretó que el petit Riad era un nen precoç. Davant el temor que l'enviessin a una acadèmia per a superdotats, el xaval va deixar de pintar el president francès però va descobrir la interessant reacció que provoca un dibuix. Riad Sattouf (París, 1978) explica aquest seminal episodi a L'àrab del futur, un relat vivaç de la infància que va passar a cavall entre França, Líbia i Síria. «Aquell nen es deia a si mateix: ¡Ah! ¿els interessa això? Doncs ho faré sempre perquè així no deixaré de cridar la seva atenció. I això és el que segueixo fent», explica Sattouf, que va ser col·laborador durant 10 anys de Charlie Hebdo. De l'atemptat de la revista es mostra reticent a parlar-ne. Amb el seu llibre va guanyar el gran premi a Angulema i n'ha venut 200.000 exemplars a França.

-¿Què volia explicar a L'àrab del futur?-La història íntima d'una família francosiriana a la Líbia de Gaddafi i la Síria de Hàfiz al-Assad. El meu pare era professor d'història. Va fer classes a Trípoli i després a Damasc i al llibre volia parlar de la fascinació d'un nen pel seu pare, un home capaç de dir barbaritats. Perquè el meu pare estava a favor de la modernitat i del progrés, però, al mateix temps, era molt supersticiós i recolzava la pena de mort. També sostenia que el món àrab no estava preparat per a la llibertat. Volia explicar com es creix amb un model així.

-És una visió infantil però no del tot naïf. ¿No?-No, no. Hi ha la ingenuïtat del nen, en el primer nivell de lectura. Però el lector no és ingenu i en totes les escenes hi ha una veu en off que l'acompanya per explicar el context polític i social. Perquè no estigui completament perdut si es dóna el cas que no sàpiga res de l'islam.

-¿Com ha sigut el procés creatiu del llibre?-Tenia ganes d'escriure'l des de feia molts anys, però no acabava de trobar el to perquè, com a lector, no m'agraden gaire els relats autobiogràfics. Crec que els autors són massa amables amb ells mateixos. Es dibuixen molt guapos i ometen els aspectes desagradables, i jo no volia fer això. Partint d'aquest principi, vaig suprimir les meves opinions sobre mi mateix a l'hora d'explicar els fets per tal que fos una història independent. Volia partir essencialment dels meus records, no vaig buscar documentació.

-¿Quina mena de records?

-Els meus records es basen en ambients, olors i sensacions més que en paraules.

-En l'àlbum hi ha alguna cosa de molt sensorial i un particular ús del color.-Sí. A mesura que dibuixava em vaig adonar que els records estaven classificats de manera que en cada zona geogràfica dominava un color. A Líbia era el groc, per la sorra del desert i un ambient assolellat i lluminós. Síria era molt diferent, perquè vivíem en un poble petit a prop de Homs, en una plana on la terra era molt vermella. I la Bretanya, a França, era el mar, el blau, el cel gris. Així que vaig decidir separar cada país mitjançant un color, perquè així estaven ordenats al meu cap.

-També hi ha moltes referències a les olors.

-Estic obsessionat amb les olors. Són tan importants en els meus records com les imatges.

-Parlant d'imatges. ¿Encara veu Georges Brassens quan sent la paraula Déu?-(Rialles). Crec que vivim amb el software que ens transmeten els nostres pares i no ens en deslliurem mai. Encara que al meu pare no li agradava, la meva mare feia servir la paraula Déu per descriure Brassens. Aquesta imatge es va forjar al meu cap i encara avui impedeix que em prengui Déu seriosament. Cada vegada que penso en Déu, veig Brassens.

-¿Quines altres coses conserva d'aquell software?-No sabria què dir. Però una cosa és clara i és que, quan estava a Síria, com que tenia els cabells rossos, la resta dels nens no em consideraven sirià sinó un francès simpàtic (els més amables), o un enemic jueu (els menys), perquè França era aliada dels Estats Units, que al seu torn eren aliats d'Israel. I al seu torn, a França, com que tenia un nom una mica estrany, per als francesos era un àrab. Això de no pertànyer a un poble concret ha sigut una sort per a mi, una espècie d'educació.

-¿Una sort?-Sí, perquè així vaig poder veure les coses amb certa distància i no em vaig sentir mai temptat de tancar-me en una identitat o en un orgull nacionalista.

-Per al seu pare l'àrab del futur és el que va a l'escola, ¿i per a vostè?-No en tinc ni idea! (Rialles). Sóc molt dolent generalitzant i no m'agrada que els autors opinin sobre grans assumptes. El que intento és explicar el que he viscut i deixar que el lector en faci la seva pròpia interpretació.

-El seu relat es pot situar en l'estela d'obres com Persèpolis, de Marjane Satrapi. ¿Quin paper té la novel·la gràfica a l'hora d'explicar la Història?-El còmic és un mitjà molt potent que pot abordar tots els temes. A més de Satrapi hi ha Maus d'Art Spiegelman i els treballs de dibuixants japonesos com Shigeru Mizuki, que parla de la guerra del Pacífic. Hi ha alguna cosa molt humana en el còmic, que adoro.

-¿Què pensa la seva família siriana d'aquest primer tom?-Això ho explicaré en la continuació del llibre. Hi inclouré la reacció de la meva família.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

-¿I en pot avançar alguna cosa?

-¡No! ¡No explicaré el final de la Guerra de les galàxies!