«El mal és que ara tot sona com Georgie Dann»

Congelada la seva activitat amb Elbicho, el cantant d'Elx ha entregat el seu tercer disc en solitari, Camina, que mostrarà avui a Bikini (21.00 hores), dins del Guitar BCN. Després dels seus anys a Madrid, Campello viu ara en una casa de camp a Águilas, Múrcia, des d'on respon a aquest diari per via telefònica.

-La paraula «chatarrero» torna a aparèixer a la portada com un segon cognom. ¿Què simbolitza per a vostè?

 

-Jo sóc de recollir coses, arreglar-les, i el mateix faig amb la música: escric frases, les deixo en llibretes, un dia me'n recordo i les desenvolupo, o n'ajunto unes amb altres. El meu avi Antonio havia sigut drapaire de jove, i aquesta és la meva actitud, donar una nova vida a les coses que semblaven abandonades.

-Aquest disc té un aspecte d'obra més individual, amb menys col·laboradors. ¿Què expressa de vostè que no mostrés en altres treballs?

-Quan treballes amb molta gent acabes fent un disc a gust de tots, i aquesta vegada, amb Guillermo Quero, m'he sentit més lliure al deixar anar tot el que tenia guardat des de feia molt temps. Encara que no hem fet res d'estrany.

-Accentua les seves referències a la naturalesa, a un ideal de puresa. 

-Jo vaig trobar un espai a Águilas, apartat de tot, amb les meves plaques solars, i veient la vida d'una altra manera, ni millor ni pitjor. A la ciutat ens toca tocar el terra. Encara que tinc amics als quals regalen una casa al camp i no la volen.

-¿Té hort?

-Sí, i gallines, conills... Jo fins als 14 anys no havia pujat en un ascensor, perquè jo em vaig criar al camp, a Matola, una pedania d'Elx. Parle valencià, ¿eh? Per part del meu avi el parlaven i el vaig estudiar a l'escola. Visc en el no res, sí, però sóc pràctic,  i tot el dia tinc l'ordinador encès i el whataspp.

-La seva música és mestissa a partir del flamenc i el rock. ¿Es planteja missions ambicioses amb els seus discos, revolucionar com un dia ho van fer Camarón o Veneno?

-Sí, segueixo lluitant contra el que es fa sense cap component cultural ni artístic. M'agrada tot el que és bo fet amb aquesta intenció, ja sigui Triana, Lole y Manuel, Camarón, Duquende o Poveda, i segueixo aquest camí. Sempre hi ha hagut un Georgie Dann donant la tabarra, això ha d'existir, el mal és que ara tot sona com ell. ¿I la resta? No odio ningú, però trobo a faltar bones bandes, com Triana, Leño o Asfalto. I em sembla genial que existeixi Pablo Alborán...

-¿La música comercial digna és possible?

-És clar, hi ha d'haver un Alborán. Que tots els que surtin siguin com ell, pel sentiment que hi posa.

-¿El sentiment és més important que la innovació?

-Hi va acompanyat: si no tens sentiment no podràs innovar mai. Si copies el que sona no seràs feliç, perquè sabràs que no era teu. Aquesta era l'actitud d'Elbicho. I la de Triana: l'altre dia vaig veure una entrevista de Popgrama, de 1979, i ja renegaven de tot, com jo ara. ¡Que pesats som!

-De totes maneres, la seva carrera no està tan extramurs del mercat.

-Estic cabrejat més pels mitjans que per una altra cosa. Que ens facin descobrir artistes, gent que faci coses amb amor. Abans hi havia més espais per a les coses noves...

Notícies relacionades

Arnaldur Indridason torna amb ‘La oscuridad lo sabe’

Si fa no fa el mateix i sense objeccions

 -¿Passar d'Elbicho a Miguel Campello ha sigut un mal negoci?

-Elbicho no va ser mai un bon negoci, ¿eh? Pots guanyar diners una temporada i després passar-te un llarg temps preparant un disc i això no t'ho paga ningú. El grup ja era conegut i jo seguia vivint en un local sense dutxa. Però he après a viure amb el que és just i necessari.