Branagh adapta una 'Cenicienta' vetusta

Les adaptacions de contes infantils que Hollywood s'ha llançat en planxa a produir els últims anys són com els ous Kinder: vénen amb regal, un ingredient addicional que funciona com a al·licient per a la taquilla i com la seva raó mateixa de ser. Hem vist Hansel i Gretel convertits en uns sàdics caça-recompenses, a una Blancaneu que no desentonaria a la Terra Mitjana, i a Alícia i el seu país de les meravelles amplificats pel 3D. És en aquest context que aquest divendres es va presentar Cenicienta a la Berlinale, adaptada als nous temps i reconvertida en... doncs això, en la Ventafocs.

En efecte, la nova criatura de Disney és tan convencional que gairebé resulta transgressora. Hi ha la dolça òrfena -la relativament desconeguda Lily James-, la malvada madrastra -Cate Blanchett desfermada-, el príncep de carisma letal -l'actor que fa de Rob Stark a Juego de Tronos-, la fada madrina, la carbassa, la carrossa i la sabata de vidre, el relat dels germans Grimm pres de forma essencialment literal com si fos la primera vegada que es porta a la pantalla, encara que tots sabem que no és així. Existeixen almenys mitja dotzena d'adaptacions prèvies, i això sense comptar ni les versions apòcrifes ni les perversions pornogràfiques.

Aquí no hi ha anacronismes ni referències a la cultura pop, ni una tercera dimensió que doni profunditat decorativa a l'assumpte, ni humor ja no políticament incorrecte sinó ni tan sols lleument maliciós. En canvi, hi ha acudits de calbots i peus pudents. Fer una pel·lícula sense cinisme no té res de dolent, però no hauria de ser sinònim de fer una pel·lícula vetusta. I aquesta té la mateixa mentalitat que l'estupenda versió animada del 1950.

Notícies relacionades

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

Rosario brilla a Pedralbes

Fa la sensació que l'únic objectiu de Disney al tornar a explicar el conte ha sigut embolicar-lo amb totes les noves virgueries visuals, i potser per això al director Kenneth Branagh -què lluny queden els anys en què aquest home no movia ni un múscul si no era per adaptar Shakespeare- se li escapa la mà tocant botons. La frontera que separa un film exuberant d'un d'hortera és molt fina, i aquesta pel·lícula la fa miques.

'KITSCH' I AFECTADA / L'excés kitsch només és un dels motius pels quals Cenicienta acaba embafant. L'altre és que és molt cursi, tan afectada en els seus diàlegs, i en la narradora que insisteix en la importància de creure en la màgia, i en la manera com la càmera captura les mirades que es creuen la dolça òrfena i el príncep de carisma letal, que un gairebé desitja que els Lannister passin pel palau de Rob Stark i comencin a tallar caps.