«Per fer música s'ha de sagnar»

Whiplash, segona pel·lícula del jove director nord-americà Damien Chazelle (compleix 30 anys dilluns), opta a cinc Oscars -entre ells el de millor film- després d'haver estat aclamada a Sundance, Cannes i Toronto. Parcialment autobiogràfica, retrata l'explosiva relació que s'estableix entre un bateria de jazz, decidit a convertir-se en un geni, i el seu instructor, que li farà pagar un preu molt alt per aconseguir-ho.

-Durant l'adolescència vostè també va ser bateria d'una banda de jazz, ¿oi?

-Sí, i van ser quatre anys d'ansietat i de por constants. El director de l'orquestra no era un monstre de la pel·lícula, en realitat era el millor mestre que he tingut. Però era molt dur, terroritzava els músics i disfrutava fent-ho. Segueixo tenint malsons sobre aquests anys, i tot i fer la pel·lícula no he deixat de tenir-ne. Ara bé, si vaig arribar a ser un bon bateria és gràcies a aquesta tirania.

-¿L'està justificant?

-No, que un educador abusi físicament o mentalment dels seus alumnes, encara que sigui per convertir-los en genis, em sembla immoral i indefensable. Dit això, un dels assumptes de la pel·lícula és recordar la importància de treballar dur. Molta gent té la idea que els grans artistes van néixer sent-ho, i no és així. Da Vinci no va néixer sabent pintar la Monna Lisa. Beethoven no es va aixecar un dia del llit dient «avui compondré la Novena Simfonia, caram».

-Per moments, 'Whiplash' funciona gairebé com una pel·lícula de terror.

-Jo el que vaig voler va ser fer una pel·lícula on es percebés el dolor físic que comporta tocar música. Per fer música s'ha de suar, sagnar i patir, i no hi ha pel·lícules dedicades al tema. Amb el temps els pianistes es destrossen els dits, els trompetistes tenen els llavis perjudicats i els violinistes es torcen l'esquena. Quan jo era bateria tenia les mans plenes de butllofes i em sagnaven constantment. Recordo que vaig veure La chaqueta metálica aquells anys i vaig pensar, «per fi una pel·lícula reflecteix el que estic vivint».

-El jazz i el patiment sempre han anat de la mà. ¿Per què?

-Sempre hi ha hagut una cosa molt militar a les orquestres de jazz. Suposo que per això les big bands es van convertir en una forma molt popular d'entreteniment per als soldats durant les dues guerres mundials. Durant la seva edat d'or, entre els anys 30 i finals dels 50, aquestes formacions es van fer famoses pel caràcter dictatorial i violent que podien arribar a tenir els seus líders. I, posteriorment, també músics com Buddy Rich i Miles Davis es van distingir per les seves males formes.

-Si per crear art s'ha de patir por i dolor, ¿val la pena fer-ne?

-És la pregunta del milió, i no tinc una resposta. Però sí que sé una cosa. Si repassem la història i diem: «Esborrem tot èxit artístic de la història que hagi requerit que algú pateixi o que algú faci patir a altres», llavors haurem de fer desaparèixer molts avenços científics, i les piràmides que els esclaus van construir, i l'arribada a la Lluna, i la Capella Sixtina, i la música de Charlie Parker. ¿Quina importància té perdre tot això?

Notícies relacionades

Un sergent de ferro en una escola de jazz Whiplash Damien Chazelle

Babadook Mares, fills i bèsties

-¿En què creu que la música sobresurt sobre la resta d'arts?

-En el seu poder per crear emocions. Això es veu fàcilment al cine: una mala banda sonora pot destrossar una pel·lícula i convertir-la en una cursilada, i una bona banda sonora pot salvar una pel·lícula. Per això, per a un director tenir una partitura és com tenir una pistola a la mà. Et dóna un gran poder, però l'has d'utilitzar amb molt de compte.