TERROR

Babadook Mares, fills i bèsties

Babadook Mares, fills  i bèsties_MEDIA_2

Babadook Mares, fills i bèsties_MEDIA_2

1
Es llegeix en minuts

Jennifer Kent

El cine australià ha donat algunes de les pel·lícules i directors més importants als marges d'un cine fantàstic on s'imposa el suggeriment i la reflexió: Pícnic en Hanging Rock de Peter Weir en seria un dels millors exponents. Babadook no té l'atmosfera pertorbadora d'aquell film, o més ben dit, posseeix un altre tipus d'atmosfera menys original però igualment efectiva. I la seva història, explotada des del suggeriment fins al traç gruixut, pot funcionar com a metàfora de moltes coses, entre les quals hi ha la maternitat no desitjada.

Es percep una certa influència de Roman Polanski pel que fa a aquesta idea argumental (La llavor del diable) i també a la seva posada en escena (Repulsió). A partir de l'imaginari terrorífic del sinistre llibre de contes que dóna títol al film, Babadook planteja un cara a cara entre un nen hiperactiu i una mare que es veu completament superada per les circumstàncies. Però el que és interessant és com el centre de gravetat de la història va desplaçant-se d'un a l'altre, com canvien els punts de vista i els temors, de quina manera es busca la identificació amb la mare i després amb el fill, com el terror real deriva en horror sobrenatural.

Kent crea un clima sens dubte malsà a través de sons, gestos i composicions: les cares trasmudades de la mare en primeríssim primer pla transmeten l'esgotament físic i psíquic del personatge d'una manera exemplar. La part final del film resulta menys atrevida

Notícies relacionades

però no invalida pas en absolut els molts

encerts d'aquest fulgurant debut. QUIM CASAS