Fred i Son, la cançó de la teva vida

L'estampa d'un concert de pop en família, amb nens corrent amunt i avall, al migdia d'un diumenge assolellat i amb una pissarra que anuncia vermuts i spritz és molt Fred i Son. I si el grup que actua són precisament ells, estem davant d'alguna cosa més que un recital: és una performance completa en la qual aquestes parelles a la trentena, i les seves criatures, i el soroll dels vasos, i el sifó, i  la tertúlia d'amics a tocar del miniescenari (mitja hora de retard dóna per a bastant) semblen ingredients d'una de les seves lletres.

Passa la vida i Fred i Son la reflecteix en cançons que ens reconforten davant la imatge de la nostra fragilitat, que parlen de sensacions poc comunes en la narrativa pop més triomfadora: indecisió, mandra, melancolia, vulnerabilitat. De tot això hi va haver ahir a Heliogàbal, on el grup barceloní va estrenar El carter ep, un disc de quatre cançons compostes per encàrrec, com a gratificació als fans que van contribuir a un projecte de micromecenatge. Quan van interpretar Nausica eren allà, entre el públic, la petita filla d'un d'ells, batejada amb aquest nom en honor a una pel·lícula d'Hayao Miyazaki. «Com la noia del futur, entre arbres i insectes, / Voles molt amunt», li va cantar Xavi Rosés, i segurament tots a Heliogàbal vam desitjar que algú ens hagués fet una cançó així quan teníem sis anys.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

A Només és un moment van desplegar un suggerent bodegó familiar, El somni dels somnis, cantada per Elisenda Daura a la bateria, va passar a la música un film de Michel Gondry i A la ciutat va transmetre amb subtilesa imatges d'«un diumenge una mica gris a qualsevol ciutat, com la nostra», va apuntar Rosés. Melodies recollides i harmonies assentades en la seva guitarra acústica i crescudes en volum gràcies a les notes de Cristian Pallejà amb la seva elèctrica, una clàssica Gretsch de so net.

REPERTORI OBERT / No van tocar aquestes quatre cançons d'una tirada, sinó esquitxant un repertori que va recórrer temes dels seus dos discos i material més apartat. De Diu que no sap què vol, que va obrir el repertori, fins a una de les seves rares cançons en castellà, Una familia feliz, passant per Mar d'absència, Abric i bufanda, Bandera vermella i, als bisos, dues de les seves creacions més inspirades, L'arc de Sant Martí i Cançó de fred i son. Composicions que, a diferència de Nausica, no semblen dirigides a ningú en concret, però que cadascú podia sentir una mica seva, com un mirall on contemplar-se o un esbós de la cançó de la seva vida.