Big eyes Tim Burton Pintura i impostura

L'última pel·lícula de Tim Burton pintava bé, però els resultats demostren que el director d'Eduardo Manostijeras va perdre fa anys la verdadera inspiració i va fent batzegades intentant retrobar-se a si mateix. Big eyes és millor que Charlie i la fàbrica de xocolata, Alicia en el país de las maravillas i Ombres tenebroses, però això no és suficient: encara se li pot demanar més al director que va inventar el concepte de cine bizarre i va crear una estètica inimitable.

Pintava bé pel tema tractat, la relació de l'artista Margaret Keane, autora de llenços amb cares humanes caracteritzades pels seus grans ulls (una estètica molt burtoniana), i el seu marit, Walter Keane, que va comercialitzar els seus quadros com l'Andy Warhol del màrqueting però es va fer passar pel seu autor, fet que va acabar en un plet legal.També prometia la presència dels guionistes Larry Karaszewski i Scott Alexander, experts en biopics de personatges anòmals: el cineasta Ed

Wood (en l'esplèndid film homònim del mateix Burton), l'editor de revistes pornogràfiques Larry Flint i el còmic Andy Kaufman (personatges tots dos de dues pel·lícules realitzades per Milos Forman).

Notícies relacionades

Oriol Broggi passa el testimoni amb ‘Refugi’

El món que deixarem als fills

Però el treball d'aquests dos guionistes no té res de transgressor. Són biografies cinematogràfiques de personatges que sí que ho van ser, i l'estil de Burton resulta massa pla, mancat de tota tensió i tendent a un sentit de l'humor que mai funciona: com a millor exemple la seqüència del judici, en què Walter Keane (interpretat per un descontrolat Christoph Waltz) es defensa a si mateix a base d'acudits que no vénen a tomb tenint en compte la textura dramàtica del relat.

Ben ambientada i il·luminada, és cert, i millor interpretada per una Amy Adams que sembla emergir d'una vella pel·lí-cula de Hollywood dels anys 50, però poca cosa més.