«No renuncio a fer melodies si són sinceres»

Durant dues dècades, el pianista Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1954) s'ha fet un lloc en l'elit internacional de la música improvisada. Aquesta nit, dins del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, a l'Auditori del Conservatori del Liceu (20.00 hores), fa una cosa insòlita: presenta un repertori de composicions pròpies només per a piano.

-Vostè no presenta mai discos. El que fa són concerts de música improvisada.-Cert. El laberint de la memòria va ser el primer que em feien en la meva vida. Un productor em va demanar un disc basat en composicions de piano clàssic del segle XX. Em va parlar d'Albéniz, Falla, Mompou, Montsalvatge... Em vaig quedar una mica de pedra. Coneixia aquesta música, però el meu llenguatge no és aquest. No sabia què fer-ne. Jo sóc improvisador.

-En aquestes peces hi vaig anar trobant coses familiars. Un acord que em sonava, una modulació harmònica. I ho vaig anar relacionant amb la infància a Mallorca. De petit anava a un lloc anomenat Casa Oliver a aprendre danses folklòriques, que tenen punts de semblança amb la música de Granados. També vaig recordar les cançons de treball que sentia cantar quan passejava amb el meu avi pel camp a Binissalem. Més que compondre, vaig anar estirant un fil que emocionalment em cridava.

-¿Com ho va resoldre?

-I li va costar tres anys fer-ho.-Sí. En aquest temps van morir el meu pare i la meva mare i entre aquest daltabaix emocional i que tenia molts concerts... Veig que em costa més compondre que improvisar.

-Li va sortir un disc de cançons.-És veritat, tenen melodia i es poden cantar. Els meus amics, de broma, em diuen que per fi toco el piano com déu mana. Com a improvisador estic en un lloc privilegiat perquè toco amb els millors del món i em consideren un d'ells. Això no significa que renunciï a fer melodies. I aquestes són sinceres.

-A més de tocar amb músics estrangers, cada vegada està més vinculat a músics locals, alguns antics alumnes seus.-Vaig aprendre molt de la generació d'improvisadors anterior a la meva: Peter Kowlad, Derek Bailey, Evan Parker... Avui alguns ja no hi són. Tots van ser molt generosos amb mi. I ara em toca a mi ser generós amb els que vénen al darrere, transmetre aquesta experiència tocant amb ells. En la música, amb sort, ets un gra més d'una mena de collaret de perles que ve de molt enrere i seguirà endavant.

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

-La música improvisada, tot i ser de minories ¿té una significació social?-Jo crec que sí. És una xarxa amb practicants a tot el món. Crec que té el valor de connectar els músics. Pocs poden viure d'això, però la pràctica existeix i està molt viva.

-¿Contamina altres músiques?-He donat cursos per tot el país a músics que venien del rock, del jazz i de la clàssica. Les eines de la improvisació són molt beneficioses per a tots. No estic gens preocupat pel seu futur. No vol dir que en uns anys la gent faci el mateix que fem ara, però ja està bé així. La música va canviant.