«El meu film és una obra plena de ràbia»

-¿Què el va portar a fixar-se en un personatge com Joel (Borja Espinosa)?

-Vaig voler donar una visió realista però alhora personal d'aquest buit i aquesta reacció animal i irracional que provoca la pèrdua en els moments previs a acceptar-la. Sorgeix d'una experiència personal meva, encara que no és una pel·lícula autobiogràfica. De fet, en una versió prèvia resultava massa onanista, vaig pensar que no l'entendria ningú, de manera que vaig decidir posar-hi una mica de distància i pensar més en l'espectador.

-La pel·lícula evita el sentimentalisme. ¿Va ser una decisió deliberada? 

-Sí, no volia caure en el terrorisme emocional, ho detesto. Tampoc li vaig voler tancar al personatge cap ferida ni reservar-li cap tipus de redempció o de final feliç. No hauria resultat creïble, perquè per la meva pròpia experiència vaig comprendre que el dolor t'acompanya per sempre, i que trigues un temps a descobrir com gestionar-lo. Em va interessar configurar per al personatge un periple gairebé homèric, com una successió de trobades i estímuls, alguns d'aquests tan vulgars com un orgasme, a través dels quals intenta no mirar de cara a la pèrdua.

-Així mateix és una pel·lícula molt arriscada perquè està construïda al voltant d'un personatge que no resulta estimable, un tipus que fins i tot s'atreveix a maltractar un gos. ¿No va tenir dubtes en aquest sentit?

-Sí, sóc conscient que si hi ha alguna cosa que els espectadors no perdonen en una pel·lícula és que inclogui mals tractes a un animal. Però aquí està justificat perquè el crit del gos és una metàfora del crit existencial del Joel. No m'agraden gens els personatges dissenyats per caure bé, i al treballar fora del sistema em puc permetre no fer aquest tipus de concessions. M'agraden els personatges que no agraden. Em va encantar La pianista, per exemple, encara que no m'estic comparant amb Michael Haneke. A més m'era impossible escriure un personatge amable, perquè el que viu ell és el mateix que vaig viure jo, i vaig passar per un rebuig molt extrem de la realitat.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

-¿Com ha estat el camí cap a El camí més llarg per tornar a casa?

-Molt llarg. Jo he trigat cinc anys a rodar la meva primera pel·lícula, la meva primera opció va ser un projecte excessivament comercial que vaig acabar abandonant perquè no em volia estrenar amb aquests tipus de cine, però quan vaig tenir un segon projecte a punt va esclatar la crisi, i de sobte ningú em volia ajudar a tirar-lo endavant. Aquesta pel·lícula és la meva manera de dir: «Tinc 38 anys, estic preparat per explicar històries. Sisplau, que algú m'escolti». És una obra plena de ràbia.