VUIT ANYS RECORRENT ELS LLOCS MÉS VERGES DE LA TERRA
El goril·la que es va reflectir en la lent
L'apassionat fotògraf reivindica la preservació del planeta al presentar l'exposició
«Vaig arribar a les Galápagos per comprendre el que va veure Darwin. Aquesta tortuga -diu davant la foto- feia un metre d'altura i pesava 250 quilos. Viuen 200 anys, així que possiblement aquesta la va veure Darwin. Era el meu primer animal. Vaig intentar retratar-la però es va girar i se n'anava, lenta. Vaig desistir i em vaig agenollar i llavors ella es va aturar. Vaig recolzar els colzes i vaig quedar més a la seva altura. I llavors va començar a venir cap a mi. Em mirava com jo la mirava a ella i com si em donés autorització per fotografiar-la. Vaig entendre que havia de respectar l'animal, la seva personalitat, el seu territori». Els ulls li brillen a un pròxim Sebastião Salgado mentre desborda passió explicant una història rere l'altra als periodistes que recorren amb ell les 245 fotos que componen Gènesi, l'exposició a CaixaForum, comissariada per la seva dona, Lélia Wanick, que li cedeix tot el protagonisme. Són paisatges, animals i pobles indígenes, immortalitzats en blanc i negre durant vuit anys de viatges (a peu, en vaixell, avioneta, globus...) als llocs més verges del planeta, de l'Antàrtida a Alaska, del Congo i Ruanda a Sibèria, l'Amazones o les Rocalloses.
«Hem abandonat el nostre planeta. Som àliens vivint a les ciutats. Hi hem de tornar», avisa Salgado a la vegada que insisteix en la urgència de preservar el medi ambient. «Madagascar és meravellosa però està en perill de desaparició, el procés de degradació és brutal», adverteix davant una cova «tan gran com una catedral» i després d'haver contemplat pingüins saltant d'un iceberg, desenes de caimans en un aiguamoll amazònic, deserts, jungles, sabanes, volcans fumejants de què recorda l'olor de cautxú al reescalfar-se-li la sola de les botes, o remotes rutes que ja existien fa 5.000 anys.
Primer pla de la cua d'una balena franca austral sobresortint de l'aigua a la Patagònia argentina: «Aquesta espècie és molt curiosa i li agrada acostar-se als vaixells, cosa que ha sigut la seva perdició perquè era fàcil matar-les. Avui en queden menys de 3.000. Devia pesar unes 40 tones i se'ns va acostar al vaixell com un gosset, tant que jo la tocava amb la mà. Si ella ens hagués tocat ens hauria enfonsat però tenia una delicadesa extrema».
Salgado, que aquesta setmana també presenta a Barcelona el seu llibre de memòries, De mi tierra a la Tierra (La Fábrica), i el dia 31 estrena el documental sobre ell i la seva obra realitzat pel seu fill Juliano Ribeiro juntament amb Wim Wenders (premi del públic a Sant Sebastià), s'emociona davant la imatge d'un petit goril·la a Ruanda. «No has de mirar-los als ulls perquè ho veuen com un desafiament. Per acostar-t'hi has de mostrar-los les cervicals perquè saben que trencant-les mors. Així t'accepten. Portava una Pentax amb lents planes i ell es va posar davant i s'hi va mirar com en un mirall, vaig veure com descobria que era ell posant-se diverses vegades el dit a la boca i veient que el seu reflex feia el mateix».
Salgado, que fuig de la idea que «una imatge val més que mil paraules» i no creu que una fotografia sigui capaç de canviar el món encara que sí que ajuda a obrir consciències, ja treballa en un nou projecte sobre tribus de l'Amazones «amenaçades per l'agronegoci, la mineria i la construcció de preses». A Gènesi no hi falten pobles com aquests, que viuen al Paleolític, com els indonesis korowais, que habiten cases en arbres a 30 metres d'altura i són caníbals, «però només amb els tipus vigorosos, per obtenir el seu valor, no amb lletjos com jo», diu fent broma.
El fotògraf brasiler s'atura davant una última i bella estampa de dones de la tribu Zo'é (significa Sóc jo), al Brasil, amb el seu tradicional pal penjant-los del llavi inferior, pintant-se la nuesa dels cossos amb el fruit vermell de la bija, precisament perquè Salgado tingui «el privilegi» de fotografiar-les. Privilegi mutu.
