Sebastião Salgado: «'Gènesi' no m'ha tornat la fe en l'ésser humà»

D esprés de quatre dècades com a multipremiat i reconegut fotògraf social amb macroobres com Trabajadores i Éxodos, Sebastião Salgado (Aimorés, Minas Gerais, Brasil, 1944), premi Príncep d'Astúries de les arts, va abraçar la croada ecològica i durant vuit anys va recórrer amb les seves càmeres els llocs més verges del planeta. Això va cristal·litzar en Gènesi, 245 fotografies en el seu característic blanc i negre que són una «oda visual a la majestuositat i fragilitat de la Terra i una advertència sobre tot el que correm el risc de perdre». Ahir va presentar l'exposició, que es podrà assaborir fins al 8 de febrer a CaixaForum Barcelona i el catàleg de la qual edita Taschen. «No sóc artista, sóc fotògraf, una raça privilegiada perquè només nosaltres som allà quan es produeix el fenomen».

-¿Necessitava el paradís de Gènesi després de l'infern de refugiats i desplaçats viscut amb Éxodos?  

-El que vaig veure a Ruanda i l'ex-Iugoslàvia, la brutalitat extrema, va ser una càrrega tan dura i difícil... perquè un fotògraf ha d'estar en primera línia per fer les fotos. Vaig tenir problemes psicològics seriosos, em vaig posar malalt i vaig parar de fotografiar. I amb la meva dona, Lélia, vam tornar a la hisenda dels meus pares, que de petit era un paradís i la vam trobar destruïda ecològicament i tan degradada com jo llavors. I vam decidir recuperar-la, vam plantar més de dos milions d'arbres i vam crear un dels més grans projectes ambientals del Brasil [Instituto Terra]. Avui tenim una flora meravellosa, els animals han tornat, mamífers, ocells, insectes, caimans... i veient tot això em van entrar unes ganes immenses de fotografiar la naturalesa més pura del planeta, com la del Gènesi, aquest 46% pristí, que encara no ha estat destruït i que hem de preservar. I vaig començar Gènesi, perquè la fotografia és el meu llenguatge.

-¿Va témer per la seva vida en aquest periple?

-Gènesi és la història més perillosa que he fet. Vaig anar en vaixell a l'Antàrtida i com que havíem de caminar en grup per una glacera el guia ens va lligar un a l'altre amb una corda. Jo vaig caure en una esquerda fins a la cintura i, tot i que me'n van treure, vaig pensar ¡quin perill! En aquella mateixa glacera el comandant d'un vaixell australià també va caure en una esquerda. Els turistes que anaven amb ell van avisar però va morir de fred, a menys de 60 graus. Vaig comprendre el perill. És difícil fer un reportatge durant tants anys si no estàs totalment identificat i motivat amb el que fas.

-¿Què va aprendre, què el va sorprendre? 

-Ui, moltes coses. Que som molt més vells del que creiem. Vaig freqüentar poblacions que estan a 50.000 anys de nosaltres. A Papua Nova Guinea hi ha una tribu que està a l'edat de la pedra però no té cap diferència amb nos-

altres. Vaig pensar que necessitaria setmanes d'adaptació i només van ser hores. Perquè no són lleons o tortugues, sinó humans com jo. Amb els mateixos sentiments i valors. Tenen antibiòtics, antiinflamatoris, coneixen les lleis bàsiques de la nostra societat, com la solidaritat. I veus vells com jo, de 70 anys, capaços d'enfilar-se a un arbre a 40 metres perseguint un mico. Això ho hem perdut.

-L'han criticat per la bellesa de les seves imatges. ¿El preocupa?

-No. Penso més en si jo transmeto el que he sentit en el moment de fer cada foto. La fotografia és un acte instintiu i un llenguatge estètic. I la meva composició és només meva, la que porto dins des de petit. I els crítics... hi he après a conviure.

-Al peu d'una de les seves fotos de la tribu kamayurá (Mato Grosso) ells atribueixen el seu pacifisme a la dieta de peix. ¿Génesis li ha donat una mica més de fe en l'ésser humà?

-No, segueixo sense tenir fe en l'ésser humà. El que m'ha canviat és que abans jo pensava només en l'espècie humana i Gènesi m'ha ensenyat que totes les espècies importen, no sols les animals, també les vegetals i minerals. Una muntanya no és només paisatge, és paisatge viu. A les Rocalloses un científic me'n va assenyalar una de dos bilions d'anys i va dir 'és una muntanya jove'. ¿Jove? Sí, perquè la vella està erosionada i en decadència i la jove segueix creixent. Si mesurem el planeta en desenes de milers d'anys veiem que tot està viu. Per això no m'importa si la meva espècie està malament perquè va arribar abans-d'ahir, fa un milió d'anys no existia. I fa 100 bilions d'anys van desaparèixer els dinosaures. No hi ha gran diferència si desapareix la meva espècie o la de les formigues. És part d'un moviment planetari: l'evolució.

Notícies relacionades

El goril·la que es va reflectir en la lent

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

-Sembla gairebé un credo.

-No sóc creient però sí que crec en l'evolució. Hi ha una intel·ligència de l'evolució, una racionalitat en cada espècie. Sempre m'havien dit una mentida monstruosa: que jo era part de l'única espècie racional. Totes són profundament racionals i totes són part de nosaltres. ¿Veu aquesta foto d'una pota d'una iguana? D'entrada vaig pensar que aquest animal estava molt més a prop d'un dinosaure que de mi. Però quan vaig posar una lent macro sobre la pota vaig veure que era la d'un guerrer de l'edat mitjana, amb cota de malla, igual. Aquesta iguana és la meva cosina. Una cèl·lula va evolucionar cap a les altres i un dia jo podria evolucionar en direcció a la iguana o la iguana cap a a mi. Tots som iguals.