NOU DISC D'UNA BANDA DE MÚSICA EXPERIMENTAL I ART SONOR

Màquines amb ànima

Cabo San Roque estrena '12 rounds' a Apolo El germen del compacte és el seu nou invent, l'instrument 'Tres tristos trons', un tríptic mecànic que exerceix de virtuós percussionista

Vídeo exclusiu de Cabo San Roque per a EL PERIÓDICO del tema ’Minimosca loves Supergall’. / EL PERIÓDICO

3
Es llegeix en minuts
NÚRIA MARTORELL / BARCELONA

Vegeu l'acústic de 'Minimosca loves...' amb el mòbil o a e-periodico.cat

La maquinària de Cabo San Roque es posa en marxa. El grup torna al ring amb el seu disc més rítmic. El contundent 12 rounds proposa un hipnòtic i captivador so, fruit del seu nou giny, Tres tristos trons. Un instrument que utilitzen a manera de virtuós percussionista, creat amb pintes, motors, llaunes, una màquina d'escriure, molles... Aquesta nit descobriran com sona en directe, programats pel cicle Capricho de Apolo.

Aquest és el primer àlbum que han compost junts els membres del grup (integrat ara només per dos). I les peces semblen diàlegs (o combats) ¡a tres bandes!: els seus originals mecanismes segueixen sent molt protagonistes. «Es podria dir que hem compost l'un contra l'altre. En treballs anteriors sempre hi havia una ponderació de les opinions, decisions que s'acabaven prenent per majoria, però com que érem dos, cadascun ha hagut de lluitar per defensar la seva posició, amb cops baixos si calia», riu Laia Torrents (teclats).

Corria l'any 2001 quan va néixer Cabo San Roque i la seva lúdica experimentació amb els seus descomunals i màgics instruments inventats. El combo era notablement més nombrós. ¿Què ha passat? «Hi ha moltes versions sobre la desaparició dels components de Cabo San Roque

-contesta Roger Aixut (guitarres)-.

Recentment hem tingut notícies de Carles, un dels components originals del grup que feia uns quants anys que estava desaparegut. Diuen les males llengües que se l'ha vist a Nova Zelanda fent de guia turístic. ¿El nostre Cocodrilo Dundee? Qui sap...»

Sonoritats industrials

Les sonoritats que produeix el seu últim enginy mecànic, Tres tristos trons, «podrien classificar-se d'industrials, metàl·liques, agressives, rugoses...», descriu el guitarrista. Però l'àlbum en general remet als inicis de la música electrònica, passada per filtres setanters. «Ens agradava la idea de combinar una producció dels 70 i a la vegada estar treballant amb estructures i sons més contemporanis: baix sintètic, música de ball...», explica la teclista.

En el compacte destaquen peces com Un paso queretano, un estimulant post-rock fruit del seu pas per terres mexicanes. «És una versió d'un tema que vam compondre per a la instal·lació sonora mecànica Los árboles aullaron que vam construir a Querétaro (Mèxic)», recorda Torrents. I crida l'atenció la reconeixible versió de The sounds of hatari, de Henry Mancini, titulada Sorolls d'Hatari i que formava part de la banda sonora de la pel·lícula ¡Hatari! (del director Howard Hawks).

«En aquesta peça es concentren les úniques col·laboracions del disc: un solo galopant d'orgue i piano de Pascal Comelade, la Kalimba de Pepe Seguí, i la guitarra elèctrica d'Alessandro Asso Stefana, que s'ha encarregat de la producció del disc», explica Aixut. Per cert, és la primera vegada que han recorregut a un productor extern. «És que volíem algú que no estigués vinculat emocionalment amb la construcció de les màquines».

Actitud 'punky'

Notícies relacionades

No va ser l'únic a qui li van encomanar una altra missió. Pascal Comelade firma les magnífiques portada i contraportada de l'àlbum. «Representa perfectament les intencions sonores del disc: brutícia, contundència, actitud punky… Quan les vam rebre estàvem esperant les mescles i ens vam posar nerviosos pensant si la música estaria a l'altura».

Cabo San Roque prepara una exposició que acollirà al desembre Arts Santa Mònica, amb tots els instruments que han utilitzat. «Fins i tot portarem des de Mèxic les màquines de Los árboles aullaron i que no s'han pogut veure per aquestes latituds», avança Torrents. Però, ¿quants n'acumulen? «Entenem els nostres instruments com a eines, no com una acumulació o col·lecció de peces finals, així que el nombre no importa. Això sí, cada vegada tenim més requeriments d'espai per emmagatzemar-los. Crec que tindrem seriosos problemes pel que fa a aquest tema».