Passa a la pàgina següent Ve de la pàgina anterior

«No deixo que el vell Clint entri en escena»

«No deixo que el vell Clint entri en escena»_MEDIA_1

«No deixo que el vell Clint entri en escena»_MEDIA_1 /

5
Es llegeix en minuts
PAZ MATA / LOS ANGELES

No hi ha res com mantenir-se actiu. Aquest sembla ser el mantra de Clint Eastwood, que, als seus 84 anys, segueix al peu del canó. «Si treballes amb intensitat, al final ets recompensat», comenta l'actor i director en la presentació de la seva última pel·lícula com a realitzador, Jersey Boys. Es tracta de l'adaptació al cine del musical homònim que va guanyar quatre premis Tony i que narra la història d'un grup de xavals que, liderats per Frankie Valli, van passar de cantar sota un fanal a ocupar els focus del món del rock dels anys 60 quan van formar la icònica banda, The Four Seasons. El film arriba avui als nostres cines.

-Segueix treballant com el primer dia. ¿Es considera afortunat?

-Sens dubte. Quan miro al meu voltant ja no veig cap cara coneguda.

-S'ha deixat barba.

-Coses de les hormones (rialles).

-Parlem de Jersey Boys. ¿Que el va motivar a portar al cine el musical?

-Molt senzill. Em van preguntar si m'interessaria i abans de contestar vaig anar a veure el musical a Broadway tres vegades. Em va entusiasmar i els vaig respondre que sí. El musical va estar nou anys en cartell a Broadway i sis més a Londres, això ja va ser important a l'hora de decidir-me. Per això vaig voler utilitzar molts dels actors originals d'aquestes produccions, alguns dels quals tenen a l'esquena més de 1.200 funcions.

-Pensava que vostè era més fan del jazz.

-Sóc un apassionat de la música en general. Fa anys vaig dirigir Honytonk Man, la història d'un cantant de country. M'hauria agradat fer alguna cosa sobre un compositor de música clàssica, vaig envejar Milos Forman quan va fer Amadeus. És cert que sóc un home de jazz i que la generació de què parla aquesta pel·lícula no m'interessa tant, però sí la música de Frankie Valli i The Four Seasons. La cançó I can't take my eyes off you és el més semblant a la música clàssica de tot el que he escoltat dels anys 50 i 60, que particularment no em va semblar una gran era musical.

-No obstant la dècada dels 60 va ser molt important, sobretot als EUA, tant culturalment com políticament. ¿Vostè on tenia el cap i el cor en aquells moments?

-Sí, és cert que van ser anys de molt moviment social, cultural i polític però jo he estat sempre una mica lent en tot. Mentre la gent començava a experimentar amb drogues, jo seguia amb la cervesa (rialles). Anava a la meva, escoltant Charlie Parker i Lester Young. A poc a poc vaig anar apreciant la música country.

-En general, ¿quins records té d'aquells anys?

-Va ser una època en què vaig començar a treballar molt a Europa, a Roma, a Londres i fins i tot a Almeria. Però jo vaig créixer amb la música dels anys 40 i 50 i aquesta és la que ha educat els meus gustos musicals, especialment els 40, gent com Sinatra, Nat King Cole, Ella Fitzgerald, Sarah Vaughn o Peggy Lee. Per mi això era música i no la que feien aquests jovenets que podien ser els teus veïns de pati.

-Aquesta és la impressió que fa la seva pel·lícula. En lloc d'actors d'envergadura com veiem en altres musicals, tipus Els Miserables, a Jersey Boys l'únic actor de renom és Christopher Walken.

-Sempre he cregut que si una pel·lícula funciona ho ha de fer pel seu conjunt, no perquè tingui uns actors de renom. Hem vist en nombroses ocasions com films amb grans estrelles en el repartiment després no han arribat al públic. Jo tenia molt clar que Jersey Boys havia de funcionar pel conjunt dels seus actors. Si aquests havien tingut èxit fent això mateix durant anys, malgrat no ser famosos, ¿per què no havia de funcionar a la gran pantalla?

-Parlant dels anys quaranta, vostè va créixer després de la gran depressió dels anys trenta que va acabar amb l'arribada de la segona guerra mundial. Aquest país és molt diferent d'aquell. ¿És optimista respecte al futur?

-Intento ser-ho, encara que a vegades resulti difícil. Hem passat una llarga i terrible recessió, molt difícil per a tots. Malgrat això, sóc optimista perquè no ser-ho és com agafar la carretera en direcció contrària.

-Com a actor, segueix treballant sota contracte amb un gran estudi de Hollywood. ¿Com ho ha aconseguit?

-Amb sort i mantenint l'interès pel que faig, no deixant que el vell Clint entri en escena. A aquest el mantinc sota clau. Si un deixa de mirar cap endavant i únicament mira cap enrere, es queda ancorat en la nostàlgia i no viu el present. Jo el visc, tot i que no sempre sigui bo.

-¿Quina és la seva prioritat en la vida?

-La meva família i els meus amics, en aquest ordre. Però també disfruto estant actiu professionalment i tinc la sort de poder-ho seguir fent. No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de conèixer el director portuguès Manoel de Oliveira. Té 105 anys i segueix treballant, és un exemple meravellós per a tots els que anem darrere, és un home que segueix interessat per la vida, en nous desafiaments, un home que viu fora de si mateix, que no es queda a casa a lamentar-se que ser vell és molt trist. El secret és disfrutar de la vida i no deixar que el vell surti fora.

-¿Disfruta de la seva nova solteria?

-He tingut tanta feina que no he tingut temps d'adonar-me que torno a estar solter (rialles). He rodat dues pel·lícules sense parar, l'última, l'adaptació d'American Sniper, l'he acabat fa dos dies.

Notícies relacionades

-Parlant d'ella, ¿què li va interessar de la història?

-Quan em van demanar que la dirigís, estava llegint el llibre per pur plaer, anava per la meitat. És una història molt irònica amb un final trist, però el protagonista em va intrigar. Vaig conèixer la seva família abans de començar el rodatge i em va interessar saber més d'ell. Un home que va participar en dues guerres, l'Iraq i l'Afganistan, dos conflictes que particularment no m'interessa gaire recrear, però són actuals i la gent que hi està involucrada té una mentalitat molt diferent dels que van participar en la segona guerra mundial.