Toni Servillo torna amb una sàtira política

Va ser un cínic sempre impecable. Un seductor que saltava de festa en festa i de llit en llit. Va ser Jep Gambardella, l'enorme protagonista de l'encara més enorme La gran bellesa, pel·lícula que disseccionava el sentiment de culpa de la burgesia i que posava al dia La dolce vita. Es va estrenar el desembre de l'any passat i es va convertir en una de les sorpreses de la temporada. A Espanya, més de 200.000 espectadors van paladejar un film sense gaire argument que va conquistar l'Oscar, el Globus d'Or i els premis europeus de cinema. Toni Servillo, l'actor napolità que va donar vida a l'immortal Jep Gambardella, torna ara a les sales de la mà de Viva la libertà, de Roberto Andò.

Aquí no és un cínic seductor. És un polític d'esquerres, el cap de l'oposició, que viu les seves hores més baixes i no sap com enfrontar-se ni al seu partit ni a la gent del carrer. Incapaç de fer front al seu dia a dia, fuig de la ciutat sense donar explicacions. Els seus assessors estan esverats. Però a un d'ells se li acut una idea: trucar al seu germà bessó, tan idèntic a ell que ningú els pot diferenciar [Servillo dóna vida als dos protagonistes]. El germà no és polític. És un intel·lectual bipolar que, no obstant, parla el mateix idioma que la gent del carrer. Diu el que la gent necessita sentir i el poble l'adora. El partit de l'oposició torna a estar de moda.

ESTRENA AVANÇADA / Viva la libertà és una brutal sàtira que pinta els polítics (i els seus fontaners) com uns incapaços, un mal que afecta no sols Itàlia sinó tot el món, segons el seu director, el sicilià Roberto Andò. És curiós que l'estrena -avançada a avui per la competència despietada que suposa la final de la Champions de dissabte- coincideixi amb la recta final de les eleccions al Parlament Europeu. No hi ha millor manera de reflexionar sobre el vot que veure, en pantalla gran, les misèries dels polítics.

A La gran belleza, Servillo (Afragola, Nàpols, 1959) es va posar a les ordres de Paolo Sorrentino, el seu cineasta fetitxe. Amb ell va rodar Las consecuencias del amor (2004) i quatre anys més tard Il divo, on Servillo es va posar a la pell del polèmic Giulio Andreotti, tota una (mala) llegenda a Itàlia que va ser, entre altres coses, set vegades primer ministre. Amb Viva la libertà no és la primera vegada, doncs, que el napolità dóna vida a un polític.

Servillo també té les seves idees polítiques. D'esquerres. Però no és especialment optimista. «La pel·lícula reflecteix molt bé com l'esquerra presumeix de tenir capacitat per interpretar i resoldre els problemes de la gent. Jo sóc d'esquerres, però veig que això és pràcticament impossible», va assegurar la setmana passada a Madrid, ciutat on, a més d'avalar la seva nova pel·lícula, es va presentar com el que és: un home de teatre, disciplina a la qual es va enganxar de jove i de manera autodidacta. Amb 23 anys va fundar la seva primera companyia, Caserta, que agafa el nom de la ciutat on  viu amb la dona i dos fills.

Notícies relacionades

Roberto Andò: "Els cretins acaben sent polítics"

'Viva la libertà', un film de contrastos, desdoblat

ALS TEATROS DEL CANAL / A Madrid, dèiem, Servillo va venir per exercir d'home de teatre. Gairebé totes les entrades es van esgotar per veure Le voci di dentro (Veus des de l'interior), que l'actor va protagonitzar i va dirigir durant quatre dies als Teatros del Canal.

Ubicada després de la segona guerra mundial, l'obra també parla de la decrepitud, material i moral, de la societat italiana. «No pretenc explicar sempre la història d'un país en decadència. El que m'interessa són les obres que mostren un conflicte entre l'home i la societat». És impossible definir més bé Viva la libertà.