Menys malbaratament alimentari

Queden fora, no obstant, els petits operadors i, de manera significativa, les llars, que és precisament on es concentra una part substancial del problema. Segons dades de la UE, al voltant del 40% del desaprofitament alimentari es produeix en el consum domèstic, un altre 40% en els processos de transformació i fabricació, mentre que la restauració representa el 15% i la distribució amb prou feines el 5%. En total, Espanya continua rebutjant uns 1,7 milions de tones d’aliments a l’any, una xifra que la normativa aspira a reduir almenys en un 20%.

La llei arriba, no obstant, a un terreny parcialment adobat. En els últims anys, moltes empreses han interioritzat que el desaprofitament no és només una qüestió ètica o mediambiental, sinó també econòmica. Cada producte que no arriba al consumidor és, en essència, una pèrdua directa. El simple anunci de la futura regulació va actuar com a catalitzador: companyies de tota la cadena alimentària han anat implementant sistemes de mesurament, optimitzant processos logístics i establint canals de donació o redistribució. Iniciatives com la venda d’excedents a preus reduïts o els acords amb entitats socials han deixat de ser excepcions per convertir-se en pràctiques cada vegada més habituals. La llei no inaugura una tendència, però sí que l’ordena, l’homogeneïtza i la converteix en obligació.

I allà on les normes no arriben, la societat civil ja està donant respostes. Iniciatives en escoles i municipis, com els "ponts alimentaris", permeten que els menús sobrants arribin a famílies que els necessiten. Alhora, alguns ajuntaments faciliten menjades equilibrades a persones grans que viuen soles. Són fórmules que redueixen el desaprofitament i reforcen la cohesió social.

La nova normativa, en termes generals, mereix una valoració positiva: arriba amb cert retard respecte a altres països europeus, però ho fa amb ambició i amb un enfocament que combina prevenció, reutilització i responsabilitat empresarial. Ara bé, el desafiament no s’esgota a la cadena productiva. La gran assignatura pendent continua estant a les llars, on conviuen avenços com una planificació més gran i aprofitament amb costums difícils de corregir, com l’excés de compra o la caducitat d’aliments oblidats.

Reduir el desaprofitament domèstic no exigeix grans reformes, sinó petits gestos quotidians: ajustar quantitats, conservar millor, reaprofitar. Per això, l’èxit no dependrà només de la llei, sinó que la cultura de l’aprofitament es consolidi també a les nostres cuines, perquè, en última instància, el desaprofitament no és només un problema de normes, sinó d’hàbits que convé incorporar des de la infància.