La tribuna
¿Quina era la pregunta?
Si volem activar el desig de qualsevol cosa, la manera més ràpida d’assolir-ho és prohibir-la; i que la mera prohibició no l’elimina, sinó que l’aboca a la clandestinitat
Del nou barret, Pedro Sánchez acaba de treure la proposta de prohibir l’accés a plataformes digitals als menors de 16 anys
Pedro Sánchez és un prestidigitador que, quan se li acaben els conills del barret, canvia de barret. Ara del nou barret n’ha tret la proposta de prohibir l’accés a plataformes digitals als menors de 16 anys. Deixo de banda el debat sobre la viabilitat tècnica de la proposta, i ja afirmo d’entrada que és una qüestió que cal plantejar d’una manera o altra perquè el que hi ha en joc és el reconeixement i la protecció dels drets digitals, on encara som a les beceroles. Però, en canvi, si deixem al marge l’oportunisme del personatge, no deixa de fer olor de resclosit aquesta tendència d’una certa esquerra de voler-nos fer moralment millors a base de prohibicions legals, amb l’afegit dels grups religiosos de tota mena que volen resoldre els conflictes de la vida apel·lant a la bondat intrínseca d’un conjunt de valors abstractes que enlluernen amb la seva suposada universalitat. Els que proclamen uns principis dels quals sempre ignoren els finals solen ser els mateixos que escriuen abrandats articles contra l’economia de l’atenció en publicacions que es tanquen amb indicacions de com seguir-los a les xarxes socials, i que els comparteixen a Twitter. Si fins i tot els mateixos polítics que diuen voler combatre les xarxes socials ja fa temps que s’han obert un compte a TikTok! O ara les volen prohibir perquè el seu èxit allà és perfectament descriptible?
És prou sabut que si volem activar el desig de qualsevol cosa, la manera més ràpida d’assolir-ho és prohibir-la; i que la mera prohibició no l’elimina, sinó que l’aboca a la clandestinitat. No hi ha dubte que les xarxes socials guanyen diners explotant les vulnerabilitats de molta gent (joves o no, per cert) i que això sembla raó suficient per regular-les. Però les inseguretats, l’assetjament, la necessitat de pertinença i autoestima, les depressions o les pulsions agressives i les exhibicionistes hi són, i no les eliminarem simplement prohibint que circulin per les xarxes socials. És veritat que algunes d’aquestes xarxes estan dissenyades per generar addiccions, com el tabac i altres drogues. Amb la no menyspreable diferència, tanmateix, que d’aquestes darreres te’n pots plantejar l’abstinència i deixar de consumir-les, i del món digital no ens en podem estar, si no és que vulguis que tot s’aturi: els que blasmen en general l’accés a la digitalització que provin d’imaginar la seva vida actual al marge d’ella. La comparació és prou matussera, però ja que s’ha dit tant que estem en un canvi d’època com el que va representar la revolució industrial convindran que una cosa és regular a partir de quina edat es pot conduir un cotxe i una altra dir que fins els 16 anys no es pugui pujar en un cotxe, i que fins a aquesta edat calgui viatjar en tartana. Aprenem a anar pel carrer i establim normes de circulació –revisables i millorables– i hem anat canviant la manera d’usar els cotxes, però no pretenem eliminar-los (llevat d’algunes patologies en aquest sentit, que ara no venen al cas).
Notícies relacionadesMés encara: aquesta mania de convertir els problemes socials (implantar, regular i protegir els drets digitals, i plantar cara eficaçment a la manera com les grans tecnològiques exploten la vulnerabilitat humana) en problemes personals (això està prohibit, i ja ho supervisaran pares i mestres) paradoxalment acabarà perjudicant els més pobres, que són els que hi ha prou evidència que no seran nadius digitals, com se sol dir, sinó orfes digitals, sense suport ni acompanyament. De fet, hi ha dades que sostenen que el rendiment escolar és superior amb un ús adequat de la digitalització més que no pas amb la seva mera abstinència. Cristianisme i Justícia acaba de publicar un text defensant que ens cal saber desconnectar. Això és un aprenentatge necessari, imprescindible, i una necessitat que a tots ens cal reconèixer i practicar, sens dubte. Però desconnectar no pot ser mai una alternativa. Ens calen suports jurídics, però a part dels suports jurídics ens cal una alfabetització digital per a infants, joves… ep! i adults; ens cal no limitar-nos a prendre decisions sobre els joves, sinó prendre-les amb els joves; i ens cal promoure entorns presencials i no només prohibir els digitals
Perquè, per cert, si prohibir és l’única resposta, quina era la pregunta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
