'Viva la libertà', un film de contrastos, desdoblat

Ningú com Toni Servillo, en el cinema italià actual, per convertir-se en el doble centre d'atenció d'una pel·lícula. El protagonista d'Il divo -film en què va encarnar un polític real, Giulio Andreotti-, Gomorra i La gran belleza interpreta en Viva la libertà un altre polític, aquesta vegada imaginari-el líder del partit de l'oposició-, i el seu germà bessó, un filòsof que ha estat anys reclòs en un centre a causa d'un trastorn de bipolaritat.

La malaltia representa fins a cert punt la coartada de la trama: en una pirueta que no és nova, el polític desapareix per voluntat pròpia i el filòsof el substitueix durant unes quantes setmanes sense que ningú s'adoni del canvi. El relat se centra d'aquesta manera en dos punts de vista antagònics a partir d'una mateixa cara, gest, cos i mirada: bipolaritat dramàtica ben portada fins que el film inicia el seu esperat desenllaç.

Notícies relacionades

Toni Servillo torna amb una sàtira política

Roberto Andò: "Els cretins acaben sent polítics"

El treball de Servillo és fonamental en aquest joc, com ho era el de Jeremy Irons en la tasca dels dos germans ginecòlegs d'Inseparables. La seva interpretació està plena de controlats matisos tant en el primer personatge (introvertit, apocat, incapaç d'aixecar l'ànim i el del seu partit) i el del segon (lúcid, efusiu, amb el punt de bogeria que acaba transmetent a l'electorat en un discurs en què representa ser qui no és). El mateix que passa en el famós discurs final d'El gran dictador, amb el vagabund Chaplin substituint el dictador Chaplin.

El filòsof viu la vida de l'altre mentre el polític intenta recuperar una nova vida. És doncs un film de contrastos, desdoblat com el seu mateix actor, convuls, de posada en escena molt mesurada i confiança cega en les habilitats del millor actor italià del moment.