L’estadi trencat

Lamine i tots els que van jugar el partit de futbol es van apressar a fer-ho en bona companyia, en un lloc civilitzat, a l’estadi d’una ciutat com a mínim universitària. Tot va quedar tacat des de la grada cridanera i insultant. I si no es posa remei, aquesta taca serà allà per sempre, situada en la història dels que es van asseure a veure el partit des d’una estrada, la dels directius, que ara continuarà tacada pel record de la inèpcia.

Uns i altres futbolistes, els espanyols i els contraris d’aquest amistós, els futbolistes egipcis, van ser mortificadors pels qui, des de la grada, van degradar el joc, van tacar la història del camp, van insultar els qui, a un costat i a l’altre, tenen les seves idees o la seva fe, i van avergonyir greument els visitants. Contra aquests, a més, van ser llançats els pitjors, els insults més roïns, que van ser també, per cert, els que més van contrariar el millor futbolista espanyol d’aquesta època.

L’insult va ser la part més visible de la diatriba. Però no va ser tan sols aquesta manera de barriada de comportament el que ha d’avergonyir el que significa per a aquest temps i per al seu futur. Els directius espanyols van tardar segles a adonar-se que allò que estava passant era gravíssim per a Espanya. Per al futbol i per a ells, incapaços d’advertir que després d’aquell insult sense fi i sense sentit hi havia una terrible ferida per a l’Espanya democràtica que s’exhibeix també gràcies al que importa aquest esport.

El jove futbolista del Barça, en aquesta ocasió representant el seu país en una contesa sense gran importància, va expressar primer el disgust que li va produir la mala educació de la graderia. Es va veure al seu rostre, es va prolongar aquest malestar en la resta dels jugadors i, per descomptat, va arribar com una escopinada roïna als jugadors contraris, els altres destinataris d’aquesta horrible venjança dels maleducats.

L’assumpte essencial, el que aquí es dirimeix, és el racisme, aquesta part pudent que s’allotja al cap i en la llengua dels perversos que van al camp, o al carrer, o a les grades, a burlar-se dels qui no són de la seva pròpia religió, pitjor encara: dels que no són de la seva mateixa ideologia.

Notícies relacionades

El PP no pot amansir Vox

Els míssils mai se’n van anar

El que va passar dimarts passat té a veure amb aquest temps i amb aquests modals, i prové de moltes fonts que també podrien dir-se clavegueres. Es tracta de llançar pedres, en sentit figurat, però no tant, contra aquells que són d’ideologia diferent, o de pell diferent, o, simplement, de l’altre bàndol.

En els últims anys passa que l’equip de Vox, el partit de la ultradreta espanyola que aspira a acabar amb els anys de la democràcia, organitza als carrers i a les universitats i als hemicicles diatribes destinades a destruir la vida comuna de la convivència. Ho fan amb el suport dels que els emparen en els mitjans de comunicació i els riuen les gràcies. Durant mesos i anys s’han reunit en carrers molt significatius de Madrid, per exemple a Ferraz, on resideix el partit del Govern, per insultar i vexar els que hi fan la seva feina, d’ideologia diferent de la que ells proclamen. Aquesta manifestació d’odi a l’altre està, a més, ratificat per part de l’Església que els empara, i de fet és al costat d’una església on solen concentrar-se els que reneguen de la democràcia i reclamen, per al futur, cosa que va ser el més terrible passat, la dictadura. El que ara passa és un símptoma més de la roïndat amb què es tracta l’altre, al que opina diferent, al que manté la passió de compartir la democràcia. Des de les grades del futbol s’han vist ara les conseqüències de la mala educació que precedeix la maldat.