Sheila Heti: "La gent no s'acaba de comprometre amb l'amistat"

Sheila Heti és una de les autores més comentades en els cercles literaris des que va publicar ¿Cómo debería ser una persona?, novel·la (la segona després de Ticknor) nodrida per les pròpies experiències de l'autora i amb àmplies dosis de filosofia i fins i tot d'autoajuda. Un autoretrat intens, sexualment cru, que l'autora va voler contrarestar amb una continuació més lleugera però també amb moltes preguntes: Las sillas están donde la gente va (Alpha Decay), col·lecció d'assajos que ha presentat a Barcelona aquests dies. Vam parlar amb ella al CCCB, on va participar en el festival Primera Persona, sobre les dificultats de viure la vida.

-Tenir massa pensaments pot ser una càrrega. ¿Va començar a escriure per ordenar-los d'alguna manera?

-Sí, suposo. Estan tan presents... Simplement hi són, i no en pots fer res, no els pots canviar. Poden resultar molt frustrants; i entravessar-se en el ritme de la vida. I no solament en la vida, sinó en pensaments més interessants. Durant un temps vaig pensar que si aconseguia pensar en coses més importants o interessants, podria ser més bona escriptora, però en cert punt de l'escriptura de ¿Cómo debería ser una persona? em vaig adonar que has de lidiar amb els pensaments que tens. I potser poden ser importants encara que només semblin frustrants.

-Al final d'aquest llibre semblava entendre què podia fer, en lloc de només pensar. 

-Potser ara confio més en les decisions. El que més ha canviat són les meves idees sobre la fe i el destí; les dues coses són una trampa. Sigui quina sigui la teva elecció, hi haurà dificultats i coses positives. Ja no busco la forma perfecta de viure. Tan sols em dedico a viure allò que escullo.

-El llibre que ara arriba a Espanya, Las sillas están donde la gente va, és un tribut a les idees d'un amic seu, Misha Glouberman. ¿Per què? 

-Vaig escriure  el llibre que ell llegiria. Em resulta estrany que una de les persones més intel·ligents que conec, des que va sortir de la universitat, no llegeix literatura, ni política, ni res llevat de llibres d'autoajuda, molt pràctics. El llibre té aquesta forma perquè, si no, ell mai el posaria a la seva prestatgeria. El que em sembla més modèlic de Misha és la seva transparència a l'hora d'expressar dubtes. Té un munt de metàfores però no tantes respostes.

-Avui dia, el dubte està mal vist. Per exemple, a Twitter tot són frases lapidàries. ¿El món seria millor si poguéssim expressar dubtes més sovint?

-Utilitzem tant les màquines -Twitter és una màquina i Facebook, una altra- que sentim que hem de ser com elles. Al fer un tuit, sense voler tendim a ser lapidaris, per la brevetat del missatge. Ara no escric gaire a Twitter, però he tingut problemes d'ansietat amb ell, perquè tot el que dius sona estranyament rotund.

-Tornant al llibre, és molt divertit el capítol dedicat a la dificultat per fer amics en la vida adulta.

-La gent no es compromet amb l'amistat. La gent que conec als Estats Units treballa molt, així que l'amistat sembla una cosa supèrflua, no és tan essencial com una relació romàntica i no sembla tan important com la feina. Però jo he aconseguit resoldre-ho perquè les meves amistats estan molt relacionades amb la feina; són importants i profundes, i no solament una forma frívola de passar el temps. I crec que està bé involucrar els teus amics en el que creus que és més important per a tu.

-Sobre les festes, Glouberman té una frase demolidora: «Elque més carrega d'energia un còctel és la por de la gent que la vegin sense parlar amb ningú».

-(Rialles). ¡I que cert que és! També m'agrada quan diu: «Si vols expressar el teu afecte a algú, potser hi ha maneres de fer-ho menys esgotadores per a l'ànima que anar a la seva festa».

-Moltes d'aquestes reflexions donarien per a guions de telecomèdia.

-¿Estil Seinfeld? Hauria d'haver escrit una sit com en lloc d'aquest llibre. Una sit com sobre algú que va arreglant coses pel món.

-¿Seinfeld és un referent per a vostè? 

-Si parlem de comèdia neuròtica, em quedo amb Woody Allen. Vaig créixer veient les seves pel·lícules i crec que em van influir massa. Sempre he pensat que les seves pel·lícules explicaven la vida, no sols la realitat del seu autor. I Allen potser va fer que m'obsessionés amb les relacions romàntiques, com si fossin l'únic centre de la vida adulta.

-¿Té algun llibre que la consoli?

-Sempre em faig aquesta pregunta. Vaig a les prestatgeries i penso: «¿Quin seria el llibre que em faria sentir millor ara mateix?». I són molt pocs, en realitat. Algun de Kurt Vonnegut, potser. Però no tinc res així i em frustra no tenir-lo. La meva esperança seria poder arribar a escriure un llibre així.

-Però abans n'ha d'escriure un sobre l'I Ching  [un dels cinc llibres clàssics confucians].

-Sí, estic treballant en un. L'I Ching és un sistema que em fascina. És filosofia, espiritualitat, literatura. No et diu res concret, no et dóna una ordre precisa. Són imatges molt poètiques i això és més inspirador que una cosa que et digui què fer.

-I també està escrivint un llibre sobre roba, una altra font d'ansietat.

-Digui-m'ho a mi, que fa estona que penso que porto la camisa molt arrugada (rialles). He editat aquest llibre, Women in clothes, amb dues escriptores més, Leanne Shapton i Heidi Julavits. Nosaltres parlem poc perquè es basa en una enquesta que vam fer per la xarxa amb 20 preguntes sobre la relació de dones i roba.

Notícies relacionades

Jordi Casanovas: "Molts homes prefereixen la nostàlgia al progrés"

El ‘boom’ dels ‘artistes convidats’ a les marques

-¿I vostè què diu sobre això?

-Jo hi tinc una relació complicada, com gairebé tothom. La roba no és una entitat aïllada, sinó que existeix en el context de totes aquestes revistes de moda que només mostren dones apareixent divines. D'una banda, estic políticament en contra de vestir-se massa bé, no tinc el desig de mostrar el meu estatus a través de la roba; i tampoc és que pugui fer-ho. De l'altra vull resultar atractiva, estar neta... És sempre una lluita trobar la relació correcta amb la imatge.