Jordi Casanovas: "Molts homes prefereixen la nostàlgia al progrés"

Com que és degustació, potser. Un dels personatges sí que surt amb gana perquè el que els ofereix el xef no és tant un àpat per omplir l’estómac sinó per sacsejar l’esperit, tocar l’ànima i les emocions.

¿S’ofendrà algú del món de l’alta cuina?

No crec que passi però tant de bo més gent s’ofengués al teatre i gestionés aquesta ofensa. Això és l’interessant. El teatre, com els llibres, no ofenen, som nosaltres els que ho fem. Aquesta obra aborda principalment dos temes. ¿Per què als homes ens costa tant plorar en públic, fins i tot entre amics que es coneixen de tota la vida? I es pregunta: si poguéssim viatjar al passat provant un plat, ¿què passaria si ens portés mals records?

¿D’on va sorgir aquesta comèdia gastro?

La cuina d’autor m’encanta i als restaurants han creat tota una teatralitat al voltant del menjar. M’agradava la idea de jugar amb aquesta posada en escena i aquest ritual a l’hora de servir-te els plats. De l’altra, es busquen moltes essències que ens recordin temps passats, però em seduïa la idea de posar en dubte aquest concepte de nostàlgia. En un moment en què molta gent hi està aferrada i vol viatjar al passat em pregunto, ¿què passa si aquesta nostàlgia ens porta a llocs no tan agradables?

¿Té alguna cosa per veure amb Jauría?

Hi ha una petita broma al principi de l’obra. El personatge que interpreta Roger Coma ha anat a veure una obra de ficció documental sobre una violació i està molt enfadat perquè l’ha incomodat molt. Està tan enfadat que assegura que no tornarà mai al teatre. Però un dels seus amics el fa pensar. ¿Què passaria si tot fos sempre igual i no hi hagués res que que ens incomodés i ens fes replantejar coses? I la cuina, ¿no ha d’incomodar també?

Per a gustos, colors.

A mi m’agradaria entendre tot aquest públic masculí que va sortir enfadat després de veure Jauría. Una part de dones sortia amb una emoció molt forta, commocionada. I hi va haver una part d’homes que sortien amb moltes preguntes, amb dubtes i qüestions sobre les seves pròpies relacions, mentre que una altra part del públic, amb una postura més hermètica, consideraven l’obra una traïció i una merda. No els havia agradat gens l’obra.

Costa canviar els vells patrons masculins.

Això és el que intenta explicar Un menú tancat. Els personatges surten emprenyats i parlen de tot el relacionat amb la nova masculinitat i el judici social cap a determinat model d’home, que és el que hem heretat dels besavis, avis i pares. Prefereixen la nostàlgia al progrés. En aquest moment molts homes es pregunten per què els conceptes de sempre s’estan posant en dubte.

¿Tots els personatges de l’obra pensen igual?

No. Un es planteja la possibilitat de canviar coses, un altre s’oposa radicalment a canviar res perquè opina que això és una moda passatgera. I el tercer està en crisi i no sap què li està passant. No sap què pensar. I el cuiner, en aquest procés de preguntar als seus amics què ens està passant, va descobrint el problema.

¿Quin paper juga la cuina en Un menú tancat?

La cuina és una al·legoria. És on es tallen i disseccionen les emocions i la vulnerabilitat masculina. Joan Arqué encarna un cuiner professional amb dues estrelles Michelin que convida a provar un menú molt especial als seus amics, però acaben cuinant tots.

¿Quin rol juguen Roger Coma i Òscar Mateu?

Roger Coma és l’Eduard, el que només vol quedar amb els amics per riure i disfrutar, no per obrir-se i tractar temes seriosos que generen conflictes. És el més refractari a un possible canvi. I Òscar Muñoz és el Mateu. Acaba de separar-se i té dos fills que li fan plantejar-se moltes preguntes sobre l’educació que els ha de donar. Intenta remodelar-se com a home però no sabem si és per voluntat pròpia perquè realment vol canviar o és una cosa superficial que fa per agradar els altres.

¿Què busca Jordi Casanovas quan va al teatre?

A vegades vols evadir-te, disfrutar, riure. D’altres vols que et donin idees o que et facin preguntar-te coses. De vegades vas amb la idea d’aprofundir en un tema i et genera altres preguntes que no esperaves. De vegades, necessites que et sacsegin i això et pot passar al teatre, al cine, o llegint un llibre. No saps mai quina tecla provocarà la catarsi.

¿Com porta la nova masculinitat?

M’agrada viure en una societat que evoluciona, de vegades per bé i d’altres per mal perquè és emocionant. L’obra posa en dubte el concepte de nostàlgia. El passat cadascú el recorda d’una manera, per això aferrar-se a la nostàlgia és molt pobre, molt infantil. La ultradreta s’hi aferra perquè no té projecte de futur.

Vostè no combrega amb les seves idees.

Jo soc un home que està a favor del progrés, de l’evolució, de la IA, del feminisme. De tot el que suposi millorar i avançar. Els dramaturgs estem obligats a imaginar el futur i intentar descobrir el present. Quan ja es parla molt d’un tema, no fa falta que nosaltres insistim.

¿Alguna obra documental més a la cartera?

Per ara no. Les tres que he fet, Port Arthur, Ruz-Bárcenas i Jauría, no tenien gaire material audiovisual, per això em van interessar. Vivim envoltats d’imatges, per això m’interessen aquest tipus de casos on l’únic que hi ha són transcripcions judicials. És complicat, has de buscar molt.

¿Com valora la salut del teatre català?

Molt bé. Tenim molta habilitat i varietat. Hi ha un circuit més intel·lectual i alternatiu a què li costa més arribar al gran públic. És una cosa sistèmica. Però a Praga en un mateix carrer feien Lapònia i Rita i dos carrers més enllà feien Jauría. ¡Tan difícil que és que un autor de fora pugui estrenar! Si això els passa a altres que volen venir a Barcelona. El nivell de la nostra dramatúrgia és tal que està a tot arreu i això ja ni ens sorprèn. És acollonant. ¡Som una superpotència! S’està apostant molt per la dramatúrgia catalana, tant des dels teatres públics com dels privats.

¿No canviaria res?

Si alguna cosa funciona, seguim amb això. Hi haurà qui digui que si ja fem bé els ous ferrats tocarà provar amb les carxofes arrebossades. ¡Noooo! Potenciem la nostra marca, el que sabem fer bé. No m’agrada quan diuen que hi ha massa autors de comèdia a Catalunya. El que cal fer és convertir la comèdia en una indústria. Fa anys La Fura dels Baus i Comediants es van convertir en marca de teatre d’esdeveniment. Llavors deien: Catalunya fa bon teatre de carrer. Avui Catalunya és sinònim de bon teatre de text, comercial i complex. Doncs això cal potenciar-ho i disfrutar-ho.

Fa anys que no s’estrena res seu al Lliure o el TNC. ¿No ha proposat res?

Des de Vilafranca (2015) al Teatre Lliure i Una història catalana (2013) al TNC, no he tornat. Jo proposo coses però també tinc un telèfon on em poden trucar. El problema és que hi ha una gran mentida: els teatres públics no es nodreixen de propostes, sinó que les generan.

Notícies relacionades

El ‘boom’ dels ‘artistes convidats’ a les marques

El negoci del silenci: la invasió dels cascos lluminosos

Però si en el Teatre Lliure fins i tot es va crear una comissió per llegir tot el que arribava.

Això de la comissió per llegir obres és el millor teatre que es va fer en l’època de [Juan Carlos] Martel. Una mentida que va colar com a veritat. La gent proposa alguna cosa quan li truquen perquè proposi. Va així en els teatres públics.