Una Barcelona sepultada

La música laietana, el punk i el rock català ja disposen d'una notòria bibliografia i de documentals hagiogràfics. ¡El rock català té fins i tot un musical! No obstant, hi ha forats negres en la banda sonora catalana, escenes gairebé no documentades que corren perill de quedar definitivament sepultades per l'oblit. Per exemple, les músiques experimentals que van brotar entre l'agonia del franquisme i l'eufòria preolímpica. Són dues dècades exhumades ara pel periodista Jaime Gonzalo al llibre La ciudad secreta (Munster Records).

A principi dels anys 70, mentre el rock progressiu i el jazz temptejaven la seva identitat mediterrània, la sensació de descontrol i impunitat portava el grup Bueyes Madereros a improvisar concerts en una clariana de la muntanya del Carmel. Brotaven nuclis creatius en comunes com la de la Floresta i els grups es batejaven amb noms com Eix de Baf, Suck Electrònic Enciclopèdic i La Propiedad es Un Robo.

El desinterès del gran públic per aquella fornada d'experimentadors queda perfectament il·lustrat per les vivències de Perucho's: el grup va arribar a cobrar per no repetir la seva actuació a l'antic Zeleste, ja que la gent fugia esperitada. Però el barri de Gràcia ja s'erigiria llavors en destacat refugi de les propostes més radicals de Barcelona. Allà hi havia La Orquidea (desaparegut local del carrer de Bruniquer) i a La Salle de la plaça del Nord hi van estudiar, entre altres, Víctor Nubla i Juan Crek, del duo Macromassa, i Salvador Picarol, fundador de Radio Pica.

Gonzalo destaca la importància de les Jornades Llibertàries celebrades al parc Güell el 1977. No tan sols hi van coincidir Blay Tritono, Perucho's i Los Quadreny i molts altres grups sinó que n'hi va sorgir algun més. Los Psicópatas del Norte, per exemple, van decidir formar-se davant aquell escenari; i minuts després debutaven en aquella tarima. El cooperativisme i l'autogestió guanyaven terreny. Macromassa gravava a la sala Màgic, acabada d'obrir, el que possiblement deu ser el primer disc autofabricat d'Espanya, Darlia microtònica. Nico, narcòtica veu del debut de la Velvet Underground, actuava a la comuna de la Floresta. I músics italians i belgues s'acostaven a l'agitada escena barcelonina.

MÚSICA DE CRISI / Però com Gonzalo també assenyala, el 1978 «es constituïen els partits polítics que sotmetrien la ciutat en un imminent futur, això és Convergència i Unió i el PSC». Tan sols un any després Los Erizos deien practicar «música de crisi». No hi deu haver millor manera d'il·lustrar aquell imminent futur que la fotografia de portada d'aquest llibre: un aturat enfilat als cables del telefèric de Montjuïc per demanar feina. I d'aquell context, alimentat per les sorollistes possibilitats de l'electrònica, brotaran propostes tan radicals com Xeerox, El Grito Acusador, Vagina Dentata Organ, Tropopausa, Tres, Tendre Tembles...

Mentre Loquillo y los Trogloditas i El Último de la Fila es disposaven a definir la Barcelona dels anys 80, Macromassa ho intentava a la seva manera: «Teníem una idea molt clara: la banda havia de sonar com el metro de Barcelona. Estàvem obsessionats amb el soroll del metro». Més radical encara seria Error Genético, plataforma sorollista de Marcel·lí Antúnez: «Defensàvem la participació de discapacitats com a instrumentistes. Hauria sigut fantàstic tenir un cor amb síndrome de Down». Panotxa, d'El Grito Acusador, va arribar a tocar al frenopàtic de les Corts.

SONS OXIDATS / La ciudad secreta no només és aclaparador per l'acumulació de dades que ofereix sinó que il·lustra aquella època de recargolats impulsos creatius amb dotzenes de fotografies i cartells. Una tasca de caire arqueològic que completa tres CD. Alguns dels talls inclosos són inèdits, ja que algunes de les formacions tan sols van deixar gravats concerts i assajos en cintes analògiques que el temps ha deteriorat.

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

A mitjans dels 80 hi va haver puntuals mostres de sintonia entre els creadors més radicals i el consistori socialista. Va néixer Transformadors, un espai d'actuacions i exposicions situat al carrer d'Ausiàs March, però va ser un miratge. La transformació havia de ser urbanística, mai cultural. Radio Pica, l'única emissora que recolzava les músiques marginals, va ser perseguida per la Generalitat per una legislació inaudita a la resta d'Europa, però avui segueix activa. Sobre TV-3, que parli Albert Jiménez, col·laborador de Yeti i Naïf i prolífic creador: «Vaig pensar que per fi la música d'aquí tindria un canal de difusió, però als músics experimentals no ens van fer ni cas».

LA LLOSA OLÍMPICA / Sense altaveu mediàtic ni espais on actuar, desplaçats per la Barcelona de disseny i víctima també del seu propi hermetisme, aquell corrent d'experimentadors s'aniria extingint. Alguns encara van trobar efímer aparador en les matinals del festival Sónar (no en va, el codirector del festival Sergi Caballero havia estat col·laborador del col·lectiu Koniec) i en el festival LEM. Sorprèn descobrir al llibre l'elevat percentatge de músics que va emigrar o va optar pel suïcidi. La resta quedaria sepultada sota la llosa olímpica. Sembla que faci un segle, però tot això va passar a Barcelona fa tot just tres dècades.