Claudia Llosa màgica

Si un dels assumptes més destacables d'aquest any a la Berlinale és que es parla molt castellà en la seva competició és en bona mesura gràcies a Claudia Llosa. En primer lloc per l'Ós d'Or que la directora peruana establerta a Barcelona va obtenir el 2009 gràcies a La teta asustada i que va dirigir la mirada del certamen a unes cinematografies, les de Llatinoamèrica, a les quals fins llavors no se solia fer gaire cas

-amb l'espanyola segueixen sense donar-se per entesos-. En segon lloc, per descomptat, per la seva quarta pel·lícula, No llores, vuela, que ahir es va presentar a concurs i que per a Llosa representa un salt qualitatiu en termes de volum i ambició.

«És una pel·lícula exigent», ens explicava ahir tot just uns minuts després de la projecció de la pel·lícula per a la premsa. «No necessàriament a nivell temàtic, perquè en aquest sentit les meves obres anteriors també ho eren, però sí pel que fa als esforços de producció». No llores, vuela compta amb un repartiment internacional, encapçalat per Jennifer Connelly, Cillian Murphy i Mélanie Laurent, i va ser rodada a Winnipeg (Manitoba, Canadà) enmig de paisatges nevats i d'un clima extremadament agressiu. «En tot cas fer una pel·lícula més gran no era un objectiu en si mateix. Totes les decisions que vam prendre -explica la directora- van respondre al que la pel·lícula requeria, cap va ser accessòria. He treballat de la mateixa manera que a La teta asustada, adaptant-me de forma estricta a les necessitats de la història».

Aquesta història és essencialment la d'una mare, Nana (Jennifer Connelly), i el seu fill Ivan (Cillian Murphy). Es van separar tres dècades enrere com a conseqüència d'una tràgica pèrdua, fins que l'aparició d'una periodista amb agenda oculta, Vanessa (Mélanie Laurent), els aboca a retrobar-se. «Vam viure en un món totalment mancat de fe i de confiança. En aquest context, l'acte de perdonar s'ha convertit gairebé en un miracle. Això pot resumir la pel·lícula», explica la directora sobre aquesta coproducció entre Espanya -que hi aporta un 80% del capital-, el Canadà i França que arriba als cines del nostre país el pròxim 28 de març. «Tenia ganes de rodar en anglès, i de no repetir-me a mi mateixa. Volia deslligar-me d'aquesta idea de 'Ah, això només pot passar al Perú', que les meves dues pel·lícules prèvies potser sí que tenien».

CONNEXIONS ÒBVIES / De totes maneres, els punts de connexió de la nova pel·lícula amb Madeinusa (2006) i La teta asustada són obvis. Perquè totes tres recolzen la seva narrativa en el profús ús del símbol i la metàfora

-en aquesta ocasió, paisatges nevats que encarnen presons emocionals i falcons que encarnen la capacitat per sortir-ne-, i sobretot perquè totes tres extreuen drama del mite, la superstició i la màgia. «En realitat a mi no m'interessen els miracles, ni el tema religiós, ni la fe cega», s'afanya a matisar Llosa.

«Sigui com sigui, si Madeinusa circulava al voltant de la mort de Crist i la idea del pecat, i La teta asustada parlava d'una malaltia que es transmet per la llet materna de dones maltractades durant l'època del terrorisme al Perú, No llores, vuela ronda la possibilitat que el seu protagonista tingui poders guaridors. «M'interessen personatges allunyats de les grans urbs, de la societat, de les institucions, que s'enfronten a situacions extremes i no troben solucions on la resta de nosaltres les trobem, com la ciència o la lògica, i per això les busquen en el que és alternatiu», aclareix Claudia Llosa. «I també m'interessa l'àmbit sagrat, el concepte de com li atorguem un poder a alguna cosa que sembla ordinària, i com aquest poder ho fa especial i li dóna l'atribut del canvi. Pot ser una escultura, o un falcó, o una curandera».

El delicat maneig que fa la directora de l'àmbit sobrenatural dota de complexitat un relat clàssic sobre llaços trencats, culpa i redempció, puntuat de diversos moments concebuts com a clímax que, no obstant, no sempre arriben a funcionar com a tals. Claudia Llosa porta a terme una detallada construcció de personatges -«En un moment deixen de ser personatges i es converteixen en persones, i jo miro de respectar les seves decisions i de no jutjar-los»-, però el seu esforç per no caure en la manipulació melodramàtica deriva en certa asèpsia dramàtica.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

En tot cas, a través del seu retrat de dos éssers danyats de forma potser irreversible No llores, vuela planteja certes preguntes sobre el que significa ser mare. «¿Quantes mares han de deixar els seus fills per poder donar-los una vida? ¿Quantes prenen decisions molt difícils que tenen conseqüències i provoquen molt dolor? La pel·lícula tracta de deixar clar que en tot moment una mare és la millor mare que pot ser, donades les circumstàncies, i aprenen equivocant-se».

ANSIETATS PRIVADES / Tenint en compte que la mateixa directora va donar a llum poc després de guanyar l'Ós d'Or, potser abordar l'assumpte és per ella una forma de canalitzar certes ansietats privades. «En realitat no vaig pretendre ser estrictament autobiogràfica», aclareix. «En última instància, un escriu i a partir d'aquí els personatges prenen una direcció. Però sí que crec que hi ha alguna cosa en el que és sagrat de la maternitat que intento enfrontar des d'un lloc menys rígid que l'acostumat. La idea essencial és que darrere d'aquella cosa sagrada que té la maternitat s'hi amaguen les verdaderes dones, les verdaderes mares, les que s'equivoquen», acaba dient la directora.