Un biògraf col·lectiu

A Josep Maria Castellet li costava més trobar temps per escriure que no pas per llegir, en la seva opinió la primeríssima tasca d'un editor, o conversar (una activitat que no quedava gaire més enrere en el seu ordre de prioritats). Tot i així, a la seva abundant bibliografia com a crític i antòleg de les literatures catalana i castellana en les dècades dels 60 i 70 se li va sumar els últims anys una producció més literària, en el camp de la memorialística. Llibres en què era difícil distingir on començaven les biografies dels seus companys de generació, on les seves pròpies memòries o on el retrat irònic de la societat literària i editorial.

EN DEFENSA DE PLA. Tot comença el 1978, amb Josep Pla o la raó narrativa. Castellet es va acostar a l'autor a partir dels supòsits contemporanis de la crítica literària. Però les mateixes característiques de l'autor el van acabar conduint al terreny de la biografia, i a reflexionar sobre «l'art de la memòria». Malgrat que, al voltant de l'escriptor empordanès, un text imprescindible és Una carta a Josep Pla, inclosa a Els escenaris de la memòria, amb records com el mític xoc amb Espriu al restaurant Glacier i ple de comprensió davant un Pla les contradiccions del qual eren, deia, «reductibles a una: de ser un conservador al mateix temps liberal i reaccionari». Castellet no va aconseguir mai, a desgrat seu, que Pla rebés el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A Dietari de 1973 ho explica. «Un home que ha escrit més de 20.000 pàgines en català i bàsicament sobre el país, de gran qualitat literària i amb voluntat d'arrencar de l'oblit homes i fets, persones i obres, es mereix alguna cosa més que ser suprimit d'una llista per falta d'exemplaritat (...) els que han rebutjat la candidatura de Pla han estat -amb les excepcions de rigor i de bon sentit- els escriptors i els intel·lectuals en general i algun dia se n'avergonyiran».

RODOREDA A GINEBRA. En el seu capítol dedicat a Mercè Rodoreda a Els escenaris de la memòria (1988) viatjava cap al passat des de l'enterrament de l'escriptora cap a una visita a Ginebra, el 1973. «La Rodoreda, si és que algú parlava d'ella, havia estat considerada persona no grata per molts dels supervivents de la desfeta. Va ser el seu públic, els seus lectors, els que la van rescatar, finalment, i la van reconèixer com la gran escriptora que era».3CIUTADÀ DEL MÓN. El 2007, Castellet va recuperar un dietari de 1973. Critica la frivolitat de les accions de resistència dels intel·lectuals, la poca receptivitat davant els autors del boom, la cultureta... «'Pensa en ciutadà del món i escriu en la llengua que vulguis', seria un bon eslògan per als escriptors catalans (o castellans, que no hi ha tanta diferència)», escriu.

Notícies relacionades

'Il consigliere'

Mestre Castellet

ELS REFUGIS DE BARRAL. A Seductors, il·lustrats i visionaris, Castellet retratava sis amics: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfonso Comín i Terenci Moix. De Barral recordava que després de «la seva consagració com a descobridor d'escriptors, de tendències» amb el Biblioteca Breve a Vargas Llosa, «va seguir sentint-se progressivament incòmode, malgrat els èxits i el prestigi internacional que va assolir. Tota responsabilitat de qualsevol mena el destarotava i l'atordia. Els seus refugis sempre eren els mateixos. Calafell, la poesia i els amics. També, l'alcohol».

L'ESPRIU CABALISTA. Les Memòries confidencials d'un editor del 2012 duen com a propina els retrats de Baltasar Porcel, Carme Riera i Salvador Espriu. Explica com va intuir, en la seva Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, la influència en ell de la càbala jueva. «Havia trobat la font del misteri, per a mi fins aquells moments impenetrable, del secretisme del poeta», escriu. La resposta d'Espriu, manuscrita, va ser un majúscul no. Que per a Castellet va ser el sí d'un iniciat en la càbala.