Mestre Castellet

Ha mantingut el tipus -era un home d'altura en molts conceptes- i l'admirable cap fins fa ben poc. L'estiu li va passar factura i va fer que Josep Maria Castellet, crític, editor -en especial d'Edicions 62-, memorialista i, sobretot mestre, figura clau en la vida cultural catalana i espanyola dels últims 60 anys, entrés i sortís diverses vegades de l'hospital fins ahir. Castellet, quart i últim genet a la famosa foto en què Oriol Maspons va captar també José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral, o el que és el mateix, l'Escola de Barcelona, ha mort als 87 anys. En aquella foto és el més alt de tots però es manté assegut, gairebé encongit, potser per-què la seva imponent figura no desentoni davant la dels altres. I no obstant, podia haver tret molt més pit ja que va ser el seu ull precís com a crític el que va ajudar a col·locar els seus companys en la història de la literatura.

La seva situació en la instantània és també una metàfora del seu treball que a ell coquetament li agradava relativitzar en les entrevistes. En el seu últim llibre, Memòries confidencials d'un editor, citava i s'identificava amb Diana Athill, una de les seves editores admirades: «He fet molt poc per guanyar-me la fama de gran editora, excepte la feina rutinària de ser agradable amb les persones interessants». Pura cortina de fum. Per descomptat que les seves qualitats socials i els seus somriures desarmants li van ser valuosos, però no li haurien servit de res sense la seva habilitat per interpretar el món i el seu gust literari.

CRÍTIC DE REFERÈNCIA / Fill d'una família catòlica de casa bona, l'esclat de la guerra civil el va agafar a Viladrau, on va quedar marcat per la destrucció de les imatges de l'església local. «Contemplar allò em va fer desconfiar de gairebé tot», deia. Acabat de sortir de la universitat -va estudiar Filosofia i Lletres i Dret- i després de superar una tuberculosi, es va donar a conèixer en el món barceloní com el crític de referència gràcies al seu estil modern i contundent inspirat en els nous pensadors francesos. El 1957 va publicar La hora del lector, un dels assajos més influents entre els nous narradors en què al·ludia al compromís intrínsec del text en una Espanya privada de llibertats. El va publicar al Seix Barral del seu amic Carlos Barral, on va aprendre l'ofici d'editor al costat  de Gabriel Ferrater en el comitè de lectura.

El mateix efecte renovador i internacional es va traslladar a la poesia i va cristal·litzar en l'homenatge a Antonio Machado a Cotlliure (1959) i les trobades poètiques de Formentor, a Mallorca. L'acta d'aquells vents de canvi va ser Veinte años de poesía española, que va aixecar bastanta polseguera al deixar al marge Juan Ramón Jiménez i posar en primera fila els llavors més foscos Ángel González i Claudio Rodríguez. Fixats els valors consolidats només quedava assenyalar aquells que marcarien el futur.

El 1970 apareix Nueve novísimos poetas españoles, possiblement el seu llibre més conegut i una excel·lent estratègia editorial que va posar el focus sobre poetes emergents una mica més madurs, els sèniors, com Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión i José María Álvarez i els més joves o coqueluche, entre els quals hi havia Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero.

El treball fet en castellà va tenir el seu correlat en català amb Poesia catalana del segle XX, escrita juntament amb Joaquim Molas. Des del 1964, dos anys després de la seva fundació, Castellet va encapçalar durant tres dècades l'emblemàtica Edicions 62, que obriria el seu catàleg als grans noms de les lletres internacionals com Bellow, Faulkner, Pavese Nabokov, Roth o Salinger i consolidaria valors locals com Cabré, Pedrolo, Perucho, Porcel i Rodoreda.

Notícies relacionades

Un biògraf col·lectiu

'Il consigliere'

Va estar al centre de totes les batalles editorials i literàries, sempre amb elegància i la seva característica ironia, encara que ell sempre es lamentava que en altres latituds i altres circumstàncies el seu llegat seria avui molt més important. Va ser el primer president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i degà de la Institució de les Lletres Catalanes entre els anys 2006 i 2010, però això no va disminuir la seva capacitat per establir nexes d'unió entre les cultures catalana i castellana. Encara que quan el 2010 el van premiar precisament per això amb un Nacional de las Letras va manifestar amb tristesa que aquelles relacions ja eren «inexistents». També va interpretar amb generositat i un esperit obert les figures de Pla i Espriu en dos assajos.

RETRATS / A finals dels 80, Castellet es va reinventar com a memorialista i va arribar a un públic més ampli. «M'he dedicat a fer aquests retrats senzillament perquè no tinc la menor imaginació i no seria capaç d'inventar res. Per això escric sobre el que he viscut». Apareix llavors Els escenaris de la memòria, una reunió de moments decisius d'alguns dels escriptors a qui considerava els seus mestres. A l'obra destaca el retrat que va fer de Mercè Rodoreda en el seu retir ginebrí, que precisament acaba de propiciar un telefilm dirigit per Ventura Pons, estrenat la setmana passada. El 2009 va abordar a Seductors, il·lustrats i visionaris retrats més pròxims com Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix que commovien perquè Castellet s'erigia en supervivent d'una nòmina d'amics totalment desapareguda. Encara li va donar temps a recuperar un vell text, Memòries confidencials d'un editor, acompanyat dels seus records sobre Espriu, Porcel i Monserrat Roig.