Amparo Rivelles mor als 88 anys

lSSRqactriu Amparo Rivelles va morir ahir als 88 anys d'edat, segons van informar a Efe fonts pròximes a la família. La intèrpret, una de les actrius més importants del cine espanyol, pertanyia a una reconeguda família d'artistes: a més de ser néta d'actors, José Rivelles i Amparo Guillén, i filla d'actors, Rafael Rivelles i María Fernanda Ladrón de Guevara, era germana per part de mare de Carlos Larrañaga, també desaparegut, i tia dels actors Amparo Larrañaga i Luis Merlo.

La seva carrera va començar als 13 anys, a la companyia de teatre de la seva mare, tot i que al llarg de la seva trajectòria també va destacar en el cine (va arribar a treballar amb Orson Welles a Míster Arkadin, del 1954) i la televisió (Los gozos y las sombras).

Als 15 ja va rodar la seva primera pel·lícula, Mari Juana (1940), d'Armando Vidal. Es va convertir en una estrella al firmar un contracte amb la companyia de cine Cifesa, per a la qual va rodar gairebé 20 films als anys 40. D'aquella època daurada per a l'actriu són cintes com Malvaloca, Los ladrones somos gente honrada, El clavo, Alba de América, La leona de Castilla i Hay que deshacer la casa.

Malgrat la fama aconseguida a Espanya, Rivelles va decidir marxar a Mèxic en un exili voluntari entre el 1957 i el 1979. Al país nord-americà, on va interpretar molts melodrames familiars, també es va guanyar el respecte de públic i crítica.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

RETORN DE L'EXILI / Al tornar a Espanya va participar amb èxit a la sèrie televisiva Los gozos y las sombras (1981), basada en la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester, on el seu germà Carlos Larrañaga era un dels protagonistes. Entre els premis que va aconseguir, destaca un Goya el 1986 pel seu paper a Hay que deshacer la casa, que va dirigir José Luis García Sánchez adaptant l'obra teatral homònima de gran èxit que havia protagonitzat abans la mateixa actriu, que va destacar en altres films com Soldados de plomo (1983), de José Sacristán; Esquilache (1988), de Josefina Molina, i Una mujer bajo la lluvia (1992), de Gerardo Vera.

Ja a la primera dècada d'aquest segle va fer més teatre, i va seguir rebent reconeixements, com el premi Pepe Isbert del 2004. Al seu currículum hi havia guardons com el Nacional de Teatro, el Miguel Mihura, el Lope de Vega, el Jorge Fiestas de Cine, l'Ercilla, la Medalla de Oro de Bellas Artes i el Mayte.