Eminem torna a casa

Fa 13 anys, The Marshall Ma­thers LP va convertir Eminem en estrella d'un gènere, el hip-hop, d'origen afroamericà, dominat per figures i grups negres. Cinc minuts abans que la pirateria canviés la cara del show business, aquest llengut raper de Detroit va despatxar 27 milions d'exemplars del disc, però va ser incapaç d'igualar el seu impacte (i la seva inspiració) en els seus successius llançaments. I és ara quan Eminem juga una carta que feia anys que es guardava: The Marshall Mathers LP 2, segona part d'aquell disc confessional i desafiador, que surt avui a la venda a tot el món.

Un treball que recrea l'imaginari personal d'aquell disc del 2000, amb una portada que mostra la casa on va créixer, als afores de Detroit (ara envoltada de malesa, amb portes i finestres tancades i barrades, i aspecte decadent) i un títol que, novament, fa referència a l'identitat oficial del raper, Marshall Bruce Mathers III, nom amb què va ser inscrit fa 41 anys. Amb al·lusions a la seva mare, a la seva exdona i al seu propi personatge públic, a vegades amb gestos de complicitat sarcàstics. «És com si estigués colgat de brutícia, cavant en un dolor antic», anuncia en les primeres estrofes de la peça que obre el disc, Bad guy.

DISTINCIÓ PREMATURA / Les quatre cançons que ja fa unes quantes setmanes que estan circulant (la primera va ser la contundent Berzerk, de guitarres metàl·liques, produïda per Rick Rubin i llançada el 27 d'agost) expliquen que, dos dies abans de veure la llum el nou disc, Eminem ja hagi obtingut un guardó destacable, el de l'artista de l'any atorgat en la gala dels YouTube Music Awards, que va celebrar la seva primera edició diumenge a la nit en un espectacle dirigit per Spike Jonze. Artista de l'any, en l'universal idioma Youtube, significa artista més vist, compartit, apreciat (a través de l'indicador M'agrada) i objecte de subscripcions. Eminem repeteix col·laboració amb Dr. Dre, que va ser productor executiu de l'original The Marshall Mathers LP, i amb altres habituals, com Luis Resto i Emile Haynie, i amplia l'equip amb nous còmplices com Rubin, que als anys 80, abans de relacionar-se amb Johnny Cash, Tom Petty i Red Hot Chili Peppers, es va involucrar en clàssics del hip-hop del calibre de Rasing hell (Run DMC), Licensed to ill (Beastie Boys) i It takes a nation of millions to hold us back (Public Enemy).

Rubin es fa notar en cançons com Rhyme or reason, que parteix d'un sampler del clàssic psicodèlic dels 60 Time of the season, de The Zombis, en què, quan la lletra pregunta «¿Qui és el teu pare?», Eminem replica «No en tinc / La meva  mare es reproduïa com un dragó de Komodo». No és l'únic préstec explícit: So far... reprèn trossos d'una altra peça històrica, Life's been good, dels Eagles, i desfilen pel disc cites a creadors tan diversos (i inesperats) com The Beastie Boys, el rocker Billy Squire i el venerable saxofonista jazzístic Lou Donaldson.

La varietat de productors dóna un ampli espectre estilístic a The Mar­shall Mathers LP 2, un disc en què se succeeixen veloços flows sobre bases minimalistes, samplers de guitarres fumejants i ganxos pop. En aquest últim apartat tenim Bad guy i Legacy, totes dues amb contrastades, sinuoses intervencions vocals de la texana Sarah Jaffe i la russa Polina Goudieva, respectivament (totes dues, també, amb la vista fixada en aquella Dido de Stan). I un altre moment celebrat: The monster, cita amb Rihanna tres anys després de Love the way you lie, peça en què s'inspira sense dissimulacions. Conviu amb moments de més aridesa, com la guerrera Survival, i la sufocant Asshole.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

TOCS D'HUMOR / Disc llarg, una hora i 18 minuts, que no pot transcendir la importància del volum original i que recol·loca, no obstant, Eminem en una posició de clàssic modern del hip-hop amb additius humorístics. Perquè si la primera entrega era un «Eminem enfront del món», amb totes les seves provocacions homòfobes i misògines, amb el seu exhibicionisme de white trash suburbial feta a si mateixa, en la nova obra el titular seria més aviat «Eminem enfront d'Eminem».

Amb autoparòdia i missatges de supervivent orgullós: «Mira, he sigut un déu del rap des que Monica Levinsky i Columbine estaven als titulars de premsa», presumeix a Rap God. Sí, ha plogut, i aquella casa de Detroit segueix inspirant-li per seguir ocupant unes quantes portades més.