Un valencià i la terra

Abans de ser novel·lista, traductor dels clàssics (la Divina Comèdia, els evangelis, l'Odissea) i polemista postfusterià, Joan Francesc Mira (València, 1939) va ser professor de grec i antropòleg. Autor d'Els valencians i la terra, director del frustrat Museu d'Etnologia (fins que el socialisme de Lerma va decidir no gastar-s'hi ni un duro més), gira altra vegada la mirada cap enrere per parlar de la relació del nen que va ser amb el desaparegut univers de l'Horta de València en què va créixer. Però aquesta vegada, puntualitza, des de la literatura, des de la narració, no la crònica o la història cultural.

El tramvia groc que dóna el títol del llibre (editat per Proa) és el mitjà «que mantenia el contacte entre el camp i la ciutat en aquell món entre rural i urbà, un camp connectat, pel qual passava la carretera que havia sigut la Via Augusta, integrat en el trànsit general de la història, tocant a la ciutat». I és que el pare de l'escriptor era al matí recaptador de tributs a València i mantenia a casa seva un hort i una granja amb conills i porcs a la tarda. Una actitud molt pròpia de la burgesia valenciana, en què es barrejava la rendibilitat agrària «amb un valor de prestigi i emocional, de poder exhibir la perfecció del treball agrari, poder mostrar amb orgull l'hort».

A la portada, una fotografia mostra un Mira seriós i concentrat, en un camp darrere de casa seva, un nen gran als 12 o 13 anys que ja s'assembla al que ara ja en té 74. «És propi de l'època, tenia una certa maduresa mental o emocional que les criatures d'ara no tenen. Havia llegit molts llibres, havia llegit literatura clàssica...».

Però el petit Mira no només llegia. «He viscut l'última etapa, els últims 10 o 15 anys, de la societat tradicional, que en pocs anys va desaparèixer i va canviar d'una forma radical», diu. En el llibre explica el seu contacte amb el treball manual, amb les feines agrícoles, amb els animals (les seves defecacions, les seves còpules, els seus parts, la seva mort): «Això forma part d'una cosa que vull transmetre: què pot significar en el creixement d'una persona haver tingut una infància i adolescència amb un contacte molt directe amb els elements naturals de la vida, molt físic. La immediatesa i la materialitat de l'experiència. Que al lector li pugui arribar aquesta experiència a través de la literatura i el llenguatge». A diferència del nen urbà que, opina, «ha perdut el contacte amb la materialitat en el joc; només toquen tecles, no coses...»

Infància i sexe

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Parlant de tocar. Entre corrals i canyissos, Mira tocava, en aquell paradís entre suburbà i bucòlic, altres coses que estaven vetades a un nen de ciutat. «No tenia fantasies eròtiques, tocava el parrús. I mirava. Es tractava d'una sexualitat infantil bastant ingènua, però... era un joc amagat, un erotisme d'imitació infantil del que creies que feien els pares. Les xiquetes  ho feien fins als 10 anys, màxim els 11. I després prou. Era una sexualitat preadolescent. Quan s'acostava remotament la pubertat, pam, s'aca­bava».

Del seu anar i venir a la València urbana queda el record de l'escola (evita truculències) i el pas pel barri on campava la prostitució i per l'antic hospital. «Era la misèria més africana. Quan un jove diu que estem pitjor que en la postguerra... la gent que està avui pitjor, quan van a un centre de distribució d'aliments els donen unes bosses que qualsevol veí meu de llavors hauria somiat amb elles com si fos el paradís, ni ho havien vist en la vida ni s'ho podien imaginar. La meva generació (riu) va conèixer amb el franquisme el comunisme com a Cuba o Corea del Nord, el de les cartilles de racionament». Mira, insisteix, només narra, exposa. Únicament deixa anar els sentiments amb alguns sotracs familiars, com la mort del seu pare abans d'hora, i només sentencia en un moment: quan es mostra especialment dolgut, desolat, per com el ciment ha destruït aquella perfecció del paisatge agrari que formava el sud de l'Horta. «A vegades hi he anat i he buscat una casa, un arbre, una alqueria... la indus­trialització ràpida va ser tan destructiva».