09 jul 2020

Anar al contingut

ESTUDI SOBRE UNA ICONA POP DE LA MÚSICA ESPANYOLA

Aquell debut de Mecano

Un llibre contextualitza l'impacte sociocultural del primer disc del trio

NANDO CRUZ
BARCELONA

«El pop com a objecte de consum és un dels corrents més difícils d'abordar». Ho afirma l'autora madrilenya Grace Morales en les primeres pàgines de Mecano 82, la construcción del mayor fenómeno del pop español (Lengua de Trapo). I, en efecte, com que el més habitual a l'escriure de pop comercial és caure en la desqualificació desinformada o l'elogi acrític basat en els rècords batuts, la revisió crítica del primer disc de Mecano té un valor especial.

Mecano va ser el primer grup absolutament massiu de la transició; aquella època en què «la gent volia deixar enrere el franquisme, perdent la memòria si calia», afirma Morales. Hoy no me puedo levantar, Me colé en una fiesta i Maquillaje ens parlen d'un temps en què l'important era disfrutar de la nova Espanya mundialista, preolímpica i europeista. En un ambient tan triomfal, amnèsic i hedonista, Mecano va ser el grup modern per a tots els públics. Com apunta Luis Prosper, dels coetanis Oviforma i Heroica, Mecano (1982) va ser el disc «que les ties regalaven a les seves nebodes».

INICI A 'GENTE JOVEN' / El llibre no renuncia a les indagacions informatives. Però la majoria serveixen per contextualitzar el grup, no per exalçar-lo encara més. Així, Morales ens recorda que José María Cano va debutar al programa Gente Joven interpretant Al alba (de Luis Eduardo Aute). Que ell anava per a cantautor a l'estil James Taylor, mentre que al seu germà Nacho li encantava el rock simfònic. I, per tant, explica com els Cano van ser modelats per la discogràfica per convertir-se en un trio de tecno-pop amb vista a l'efímera i llavors moderna escena anglesa de nous romàntics.

Que els components de Mecano provenien de classes acomodades és tan sabut com que el seu èxit va trencar tota mena de barreres socials. Però encara que el professor de tennis dels germans Cano fos ni més ni menys que Manolo Santana i que l'oncle d'Ana Torroja sigui Eduardo Fungairiño, fiscal en cap de l'Audiència Nacional del 1997 al 2006, les seves cançons arrasarien entre les infantes i als patis d'escoles de barri, en discopubs amb aspiracions modernes i en festes majors de tot el país.

Morales reivindica obertament el talent d'un trio que llavors es nodria de les composicions del precoç Na-cho. De Perdido en mi habitación Morales assegura que Nacho va fer en aquest tema «la topografia de milers d'ànimes amb precisió de cartògraf», tot i que tenint en compte la lletra i, sobretot la producció, més que una oda a l'angoixa vital sembla la redacció d'un alumne d'EGB que ja ha avorrit totes les seves joguines. El petit dels Cano la va compondre amb 18 anyets.

Megalòmans sense fre, els Cano no aprendrien mai a dominar i llimar la seva bicefàlica inspiració. Eren capaços de passar de frases sublims a altres de vergonya aliena en una mateixa estrofa i així ho certifiquen en aquestes pàgines devots artistes de noves generacions com Linda Mirada, Javiera Mena o el grup Ellos. Però el llibre també serveix per ressaltar la condició apolítica d'un grup còmode per al poder (paradigmàtic de l'Espanya pop dels 80) que amb els anys es beneficiaria de no pocs actes a càrrec de les arques públiques.

BARALLES AMB ELS PEGAMOIDES / Algunes de les pàgines més sucoses de Mecano 82 (amb una estructura formal que resulta una mica anàrquica) apareixen quan Morales desenterra les pulles que hi van haver entre els Cano i el clan Pegamoides. L'autora ressalta que tan pijos eren uns com altres, ja que, segons afirma, els Cano van estudiar al mateix col·legi de jesuïtes que Eduardo Benavente (bateria de Pegamoides i líder de Parálisis Permanente).

Nacho Cano i Nacho Canut van ser amics de joventut i pel que sembla el tema Me colé en una fiesta fa referència a un aniversari d'Alaska al qual el Cano petit no va poder anar perquè era menor d'edat.

ALASKA, CALAMARO I KORTATU / Després d'Omega (Enrique Morente i Lagartija Nick), Una semana en el motor de un autobús (Los Planetas) i Cajas de música difíciles de parar (Nacho Vegas), Mecano 82 és la quarta entrega de Cara B, col·lecció de l'editorial madrilenya Lengua de Trapo que promet futurs volums en aquesta mateixa línia musical: Grandes éxitos (Alaska i Los Pegamoides), Honestidad brutal (Andrés Calamaro) i El estado de las cosas, (Kortatu), entre altres. Com ressalta el periodista Guillem Martínez al pròleg del llibre, es tracta de «redescobrir, revalorar, recriticar» els grans títols que ha llegat la música espanyola.

Temes: Mecano Llibres