Lee Ranaldo, elèctrica emoció

Lee Ranaldo ja ho avisava en la seva entrevista per a EL PERIÓDICO: el xou de dimecres a La [2] d'Apolo havia de ser elèctric, res d'experiment acústic. Elèctric, i de quina manera. Ranaldo traient pit al davant, millor que ben acompanyat per tres músics en perpètua tensió: el bateria Steve Shelley (Sonic Youth), el guitarrista Alan Licht i el baixista Tim Luntzel, tres supertres. Emoció tensa, amb duplicitat melancòlica, del primer a l'últim acord.

El mític guitarrista de Sonic

Youth va tenir temps per compadir-nos per la derrota del Barça a Munic i donar alguna explicació sobre les cançons, però sobretot hi va haver música: electricitat per cicatritzar ferides. El repertori va sorgir, sobretot, del recentBetween the times and the tides(2012). La molt melòdicaOff the wallés una declaració de principis («pren-me com sóc») a la vegada que una crida d'auxili («agafa'm la mà i porta'm a casa»); sona urgent, necessària i autèntica. La veu de Ranaldo, poderosa alhora que vulnerable, pot recordar la de Michael Stipe de R.E.M.

L'artista va presentarXtina as I knew hercom la història d'un grup d'amics que als 16 i els 17 anys s'emborratxaven i fumaven junts, i que 20 anys després es retroben per veure com la seva vida ha pres camins d'allò més diversos. Són set minuts -els últims, en una ona pròxima als mítics de Television- de rock sinuós en tribut, sobretot, a una noia que semblava solitària a les festes.

Si en el disc aquestes últimes cançons de Ranaldo s'ajusten a paràmetres tirant a classicistes, en el directe l'artista nord-americà no tem en cap moment amplificar el soroll o portar les composicions cap a desenvolupaments experimentals, arribant a esquinçar la seva guitarra amb un arc de violí.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

TRIBUT A OCCUPY WALL STREET /Lostés dels talls més directes de la nit, gairebé una cançó de Lemonheads.Shoutsés més densa i seriosa, en part perquè és un tribut al moviment Occupy Wall Street, compost per «anarquistes no violents intentant millorar el món». Més fusta: una versió de l'Everybody's been burned,de The Byrds, cançó escrita per David Crosby; algun nou i prometedor tema; iFire island (phases), el que sembla una bella declaració d'amor a la seva dona, l'artista Leah Singer: «Cada vegada que miro / Somric i veig la teva bonica cara».

En la recta final,Waiting on a dreami els seus tocs a l'estilPaint it black (el clàssic de The Rolling Stones) van deixar una gran empremta. No tardes gaire a tornar a passar, Lee. Amb Sonic o sense.