Lee Ranaldo, elèctrica emoció

Lee Ranaldo ja ho avisava en la seva entrevista per a EL PERIÓDICO: el xou de dimecres a La [2] d'Apolo havia de ser elèctric, res d'experiment acústic. Elèctric, i de quina manera. Ranaldo traient pit al davant, millor que ben acompanyat per tres músics en perpètua tensió: el bateria Steve Shelley (Sonic Youth), el guitarrista Alan Licht i el baixista Tim Luntzel, tres supertres. Emoció tensa, amb duplicitat melancòlica, del primer a l'últim acord.

El mític guitarrista de Sonic

Youth va tenir temps per compadir-nos per la derrota del Barça a Munic i donar alguna explicació sobre les cançons, però sobretot hi va haver música: electricitat per cicatritzar ferides. El repertori va sorgir, sobretot, del recentBetween the times and the tides(2012). La molt melòdicaOff the wallés una declaració de principis («pren-me com sóc») a la vegada que una crida d'auxili («agafa'm la mà i porta'm a casa»); sona urgent, necessària i autèntica. La veu de Ranaldo, poderosa alhora que vulnerable, pot recordar la de Michael Stipe de R.E.M.

L'artista va presentarXtina as I knew hercom la història d'un grup d'amics que als 16 i els 17 anys s'emborratxaven i fumaven junts, i que 20 anys després es retroben per veure com la seva vida ha pres camins d'allò més diversos. Són set minuts -els últims, en una ona pròxima als mítics de Television- de rock sinuós en tribut, sobretot, a una noia que semblava solitària a les festes.

Si en el disc aquestes últimes cançons de Ranaldo s'ajusten a paràmetres tirant a classicistes, en el directe l'artista nord-americà no tem en cap moment amplificar el soroll o portar les composicions cap a desenvolupaments experimentals, arribant a esquinçar la seva guitarra amb un arc de violí.

Notícies relacionades

El Primavera Sound Madrid cancel·la la jornada de dijous per la previsió de tempestes

Pep Tosar estrena ‘El fingidor’, un homenatge a Pessoa

TRIBUT A OCCUPY WALL STREET /Lostés dels talls més directes de la nit, gairebé una cançó de Lemonheads.Shoutsés més densa i seriosa, en part perquè és un tribut al moviment Occupy Wall Street, compost per «anarquistes no violents intentant millorar el món». Més fusta: una versió de l'Everybody's been burned,de The Byrds, cançó escrita per David Crosby; algun nou i prometedor tema; iFire island (phases), el que sembla una bella declaració d'amor a la seva dona, l'artista Leah Singer: «Cada vegada que miro / Somric i veig la teva bonica cara».

En la recta final,Waiting on a dreami els seus tocs a l'estilPaint it black (el clàssic de The Rolling Stones) van deixar una gran empremta. No tardes gaire a tornar a passar, Lee. Amb Sonic o sense.