«Un autòmat espera convertir-se en algú viu»

Ja fa 20 anys que l'australià Peter Carey (Bacchus March, 1943), beneït dues vegades amb el premi Booker i el més conegut i reconegut dels escriptors d'aquell costat del món, es va traslladar a Nova York. Allà segueix i des d'allà parla via internet. No avorrir és la regla d'or de la literatura de Carey que es mou entre el model victorià estil Dickens i un realisme màgic molt seu. ALa naturaleza de las lágrimas (Alfaguara), la seva última novel·la, torna a temptejar aquesta fórmula entrecreuant dues històries només diferents en aparença. La de Catherine, una experta rellotgera londinenca dedicada a la reconstrucció d'un autòmat, com a teràpia a la depressió que pateix per la mort recent del seu amant, una relació que mantenia en secret. I la d'un home que, dos segles enrere, viatja a Alemanya per comprar aquell mateix aparell mecànic perquè li alegri la vida al seu fill, malalt terminal.

-¿Es podria dir que aquest és un llibre que explora el que tenen d'humà les màquines i viceversa?

-Aquesta idea està en alguns dels meus llibres, però no era el que jo estava buscant quan em vaig posar a escriure-la. Jo al principi volia parlar d'altres coses, de com 200 anys de brillant inventiva humana estaven destruint el nostre hàbitat. I em vaig posar a pensar en els motors de combustió.

-¿En els motors de combustió?

SEnDÉs una cosa en la qual de vegades penso quan viatjo en avió a la nit, durant l'enlairament, des d'una ciutat gran (per exemple Los Angeles). M'agafa per imaginar-me que totes aquestes boniques llums que es veuen als nostres peus podrien ser tèrmits intentant devorar el seu amfitrió. Així que si els extraterrestres volguessin destruir el nostre planeta, no podrien fer res millor que donar-nos els plans del motor de combustió interna. Podrien tornar 20 segles més tard i la seva feina ja estaria pràcticament feta. Vaig voler traslladar aquesta idea a una novel·la.

-Però no hi ha extraterrestres a la novel·la.

-No, aparentment. Perquè la meva idea de partida es va evaporar i la narració va adoptar altres camins, però en certa manera el pla dels extraterrestres es manté de manera soterrada a la novel·la. Em vaig imaginar els protagonistes de les dues històries, l'home i la dona, tots dos marcats per la tristesa. El que va ser més sorprenent de tot per a mi va ser trobar-me amb una cosa que no m'esperava, un dels filons més rics d'aquesta història: l'aspecte sinistre, la naturalesa de la vida, la mort, el dolor...

-I ha tornat a escriure una novel·la sobre la pèrdua.

-No n'era conscient d'això, però així ha sigut.

-Va estudiar Química abans de decidir dedicar-se plenament a l'escriptura. ¿S'ha filtrat en el llibre alguna cosa d'aquest antic coneixement?

-No he tingut mai la més mínima habilitat com a científic. No obstant, sempre m'ha agradat la manera com l'estructura atòmica i subatòmica de la matèria provoca i prediu el seu comportament. Em sembla molt literari.

-¿D'on procedeix el seu interès pels autòmats? ¿El sedueixen o el repel·leixen?

-Sempre els he trobat esgarrifosos i inquietants. Però em va resultar especialment fascinant que una conservadora del Victoria and Albert Museum amb qui em vaig entrevistar durant el procés de documentació del llibre se sentís pertorbada per alguns dels autòmats que reparava. Fins al punt, que, en un determinat moment de la seva feina, els solia posar una bossa al cap perquè no suportava la seva visió. Això és una cosa que el meu protagonista també fa al llibre.

-En la seva novel·la, aquestes màquines són una forma de mantenir amb vida els morts. ¿No és aquesta una funció que hem traspassat actualment a les fotografies, el cine o als vídeos casolans?

-Sí, però tots aquests mecanismes intenten registrar la vida. Un autòmat, en canvi, intenta simular la vida, i això és molt diferent. En la seva forma més extrema, un autòmat espera convertir-se en algú viu. L'èxit limitat de l'autòmat (que només imita els signes de la vida real) juntament amb el seu inevitable fracàs és el que el diferencien de les imatges fotogràfiques de la vida.

-¿Com a australià, aquí hi ha una crítica al ferri autocontrol dels anglesos? ¿El fet que la seva dona ho sigui té a veure amb això?

-Bé, la meva dona és anglesa i aquí he retratat una anglesa. Però ja ho vaig fer abans en novel·les anteriors, com aMi vida de farsante,molt abans del meu matrimoni amb Frances Coady. Als novel·listes ens agrada dir als periodistes que tot sorgeix de la imaginació, però finalment hem d'acceptar que som com garses, capaços de robar les engrunes de qualsevol festa per construir les nostres ficcions.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

-És clar que aLa naturaleza de las lágrimassubjau una visió crítica de com la tecnologia està impulsant la nostra vida. ¿És per bé o per mal?

-Bé, sabem que la Terra no pot sostenir el nostre creixement i que el nostre sistema polític segueix exigint aquest creixement. ¿Algú pot pensar seriosament que no ens estem destruint a nosaltres mateixos?