'La familia irreal', els reis de 'Polònia'

Dissabte, 13 d'octubre. Teatre La Sala de Rubí (ciutat amb nom de pedra preciosa). Desafiant el número de la mala sort i, sobretot, les susceptibilitats susceptibles de ser ferides, la companyiaDagoll Dagom i la productoraMinoria Absoluta estrenen, per primera vegada davant del públic --el dia 3 ho faran al Teatre de la Llotja de Lleida, i el 8, al Victòria de Barcelona--, el musical 'La familia irreal'. Són dos quarts de sis, hora a què havia estat convocat l'equip per arreglar alguns aspectes que han de ser millorats. A la porta del teatre, unes senyores s'esperen pacientment des de les cinc --encara falten tres hores i mitja perquè s'aixequi el teló--, perquè temen quedar-se sense entrada.

Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom, ja és al pati de butaques. A poc a poc se li van afegint alguns dels actors. Xavier Serrano (Marichalar), Mònica Pérez (Cristina), Anna Bertran (Elena), Queco Novell (Felip) i Toni Albà (el Rei)saluden aquesta periodista incrustada (com se'ls coneix als reporters que es colen entre les tropes a la batalla). Albà mostra un cert desconcert davant la salutació protocol·lària (lleu inclinació de genoll) que servidora li dedica. "És que aquí hi ha molt de monàrquic", ironitza Bozzo.

Llavors la Mònica destapa una coca, amb corona de tortell de Reis inclosa, que ha portat per donar-li les gràcies a l'equip. La dolça aroma perfuma de seguida aquella zona del teatre. No obstant, no hi ha gaire temps per degustar-la. S'ha de començar. ¿I Mireia Portas? ¿I David Olivares? ¿I Agnès Busquets? "La Mireia i el David s'han perdut", anuncia algú. Hi ha conya general i entonen una musiqueta romàntica (un hipotètic afer entre la Reina i el gendríssim Urdangarín). Apareixen poca estona més tard. ¿I l'Agnès? "Es veu que no en sabia res", diu la Mireia, que li ha trucat al mòbil. Decideixen començar sense ella.

Màxima concentració

En l'assaig llueixen la seva pròpia roba. Si no fossin qui són (és a dir, 'polacs'), resultaria xocant veure en escena una Reina amb minifaldilla texana, un Felip amb uns pantalons esportius, unUrdangarínamb samarreta imperi i unRei ballant amb les vambes de l'estelada. "No, no són part del vestuari del personatge. Seria graciós veure el Rei amb les vambes independentistes", reconeix Albà. Encara que, aquesta vegada, la ficció superarà la realitat. S'imposa la màxima concentració. El temps se'ls tira al damunt i han de polir algunes cosetes.

Com alumnes aplicats, escolten els últims suggeriments dels encarregats de cada àrea: "Els nois no tapeu les noies", ordenaBealia Guerra, la coreògrafa. Entès. "És que jo m'embolico a l'arrencar-me els pantalons", diu Albà. "Se'm mou la gorra de cuinera. ¿Agulles negres per als cabells? ¿No es veuran?", preguntaAnna Bertran.

Llavors, Bozzo, director de Dagoll Dagom, dóna les últimes indicacions: "Heu-d'a-nar-di-bui-xant-to-tes-les-lle-tres-de-les-pa-rau-les-sen-se-dei-xar-vos-en-cap-per-què-si-no-no-s'en-te-nen-les-lle-tres. ¡Exagereu!".

Són les set i apareixAgnès Busquets ataca dels nervis: "No m'havia assabentat que havia de venir a assajar. I jo a casa tan tranquil·la, del Pep a 'tope' (traducció: bolcada completament en el meu fill de 2 anys)". "Els teus companys seran tan amables d'explicar-te els canvis, ¿oi?", diu Bozzo.

Comença la metamorfosi

MentreMireia Portasrepeteix una vegada i una altra el sirtaki que interpreta sola, la resta puja als camerinos. En el de les noies, que ja apareixen amb un casquet de teixit de mitja o un turbant al cap per amagar els cabells, hi ha molta excitació: "Arribes just quan estem a punt dobrir el nostre regal", diuen com nenes. Es tracta duna daquelles joguines que, al capgirar-la, emet un mugit. "És que és el nostre crit de guerra abans de sortir a escena. Fins ara ho fèiem nosaltres, però ara ja tenim aquesta vaca", expliquen. Muuuuuu. ¿Se sentirà a platea? "Creiem que no. És una cosa només entre nosaltres", afegeixen

A poc a poc la Mireia es va assemblant cada vegada més a Sofia: "Un llapis negre fa meravelles", assegura, mentre es marca unes molt poc afavoridores arruguetes al voltant dels llavis, que li posen uns quants anys a sobre. Al camerino del costat, els nois comencen la seva transformació. Sorprèn que siguin ells mateixos els que es maquillin. "A la tele ens ho fan, però aquí, com que no hi ha primers plans, lacabat no ha de ser perfecte", explicaQueco Novellmirant una xuleta. 

Ratlla negra al front. Pòlvores blanques a... "Mhe posat pòlvores roses també al nas i ara sembla que vaig plimplao. I ara, ¿què faig?", exclama. Que no s'estengui el pànic, s'allunya del mirall i els errors es dilueixen. "En la distància no es veu tan exagerat", afegeixXavier Serranoamb la cara com un prisma per aconseguir aquell mentó característic de Marichalar. 

La pregunta sorgeix, llavors, inevitablement. ¿Tenen por que laCasa Reials'enfadi? Tots coincideixen que, a aquestes altures, a la Zarzuela ja hi estan acostumats. "A més, la realitat supera la ficció. Nosaltres no fem res més que confirmar-ho", afegeixAlbà, que, malgrat que no és sospitós de patir fervor monàrquic, s'enreda en una explicació de la vida i miracles dels Borbons sense tron. "Sempre es reiventen", afirma.

Següent tema espinós: els límits que es poden sobrepassar a l'hora de fer una paròdia. Hi ha una cosa que tenen molt clara: respectar malalties i menors. "No ens vam riure de Pinochet perquè fos vell o es desplacés en cadira de rodes, sinó per feixista", asseguren.

Però ¿s'enfadarà el Rei? "Després de 10 anys treballant el personatge...", relativitza Albà, que fa justament aquest temps que es fica se en la pell del Monarca de mentida. "Des del 7 de gener del 2002", concreta. ¿Un regal de Reis? "No, de Toni Soler", diu.

Un desdoblament de personalitat, el seu, que no provoca, no obstant, que acabi fent el discurs a les Nits de Nadal familiars. "Ho faig en casaments i altres esdeveniment", apunta, en al·lusió a l'espectacle Audiència i-Real, que porta amb la seva companyia allà on l'hi demanin. Albà sembla sentir-se còmode en la pell d'aquest il·lustre personatge. De fet, a la tele interpreta éssers únics: el Rei, el Papa... (¿entrarà Carod-Rovira en esa categoria?) "Sempre dono vida als poderosos: Sarkozy, Berlusconi, Roures...".

I llavors sorgeixen, inevitablement, els orígens de tots els presents: els exitosos programes 'Polònia' i 'Crackòvia'. A poc a poc, els actors, com posseïts pels esperits d'alguns coneguts polítics (per favor, ¿hi ha un exorcista a la sala?), comencen a parlar com ells. "Pasqual Maragall em deia que els nens li cridaven pel carrer: 'Nen, que cabróooo', perquè m'havien vist fer d'ell a Polònia. I Maragall es queixava: '¡Si jo no ho dic això...!'. Sí, Pasqual; sí...", rememora No­vell. "És que Polònia tenia un públic molt infantil", reconeix Olivares. "Ara, com que el fan tan tard... No obstant, els nens ens segueixen molt a Crackòvia", afegeix.

Anècdotes 'polaques'

I llavors comencen a aparèixer les anècdotes. "A vegades els guionistes ho tenen malament, perquè la realitat fa més gràcia. Per a Polònia, havíem preparat un esquetx en què Clos s'equivocava el dia de la seva investidura com a ministre. I va i ho fa. De manera que el gag se'n va anar a la merda", recorda Novell. "És que Clos és un crac", apunta Albà. "Al cunyat d'un cosí meu li va salvar la vida. Es veu que li va venir un infart en un acte que inaugurava Clos, aquest el va portar al seu cotxe i...", relata. "És que des de Kennedy tots els cotxes porten farmaciola", el talla Novell. "I casc", afegeix Olivares en un inconfusible to polac.

Entre tots acumulen un munt d'experiències i de nervis. No obstant, reconeixen que disfruten molt amb la seva feina. "Ja ens ha d'agradar per estar tants anys aixecant-nos a les cinc del matí", adverteix Olivares. ¿A les cinc? "Sí, comencem a les vuit, però com que tenim entre una hora i una hora i mitja de maquillatge...", explica.

En aquest moment sona al camerino la cançó Always look on the bright side of life, de La vida de Brian, l'emblemàtic film dels Monty Python. "Aquests és l'esperit", diu Novell. I comencen a cantussejar-la i a xiular la seva melodia.

Una 'princesa' estressada

Tornem al vestuari de les actrius per descobrir que la Mireia, l'Agnès, la Mònica i l'Anna han desaparegut i en el seu lloc hi troben Sofia, Letizia, Cristina i Elena. La metamorfosi s'ha produït. L'Agnès, que no s'ha tret de sobre l'estrès propi de qui ha arribat tard -"no m'havia passat mai", es lamenta- es col·loca la perruca i ja és la princesa d'Astúries. Fins i tot treu pit i arqueja l'esquena en un posat característic de l'esposa de l'hereu.

"Aneu baixant, que comencem, se sent. L'Agnès es queda l'última fent-se alguns retocs. Resulta curiós veure la princesa, amb el seu vestit de gala, baixar les escales apressada i d'una manera tan poc gràcil mentre entona "tla, tle, tli, tlo, tlu", per modular la dicció.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

A l'altre costat, al pati de butaques, la gent espera als seus seients. Senyores i senyors, comença l'espectacle. Se sent un mugit que ningú sembla percebre. ¡El crit de guerra! (Nois, molta merda). S'aixeca el teló i des de la primera escena el públic comença a riure entregat. Els pantalons s'arrenquen bé, els nois no tapen les noies en la coreografia, els clips no es veuen i les-lle-tres-s'en-te-nen-a-la per-fec-ció. La trepidant història finalitza i el públic es posa dret amb una sonada ovació.

Sí, amic Bozzo, aquí hi ha molt de monàrquic. I a partir del dia 8 n'hi haurà molts més.